Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situats en la part de la terrassa del castell de Montjuïc que mira cap al nord-est, tenint als peus la ciutat moderna estesa entre Collserola i els límits de la ciutat medieval, podem llegir el poema Lo Montjuïc, de Jacint Verdaguer, que descriu com es va anar desvetllant la ciutat de la Revolució Industrial, i un text de Montserrat Roig, nascuda a la Dreta de l'Eixample i que deixant fluir la memòria per terra i per aire, i partint de la impactant marca del Modernisme, recompon una personal visió d'aquesta Barcelona oberta al cosmopolitisme que ella va novel·lar.
Les ciutats són com les persones: és bo que ens amaguin secrets. Durant anys, vaig viure amb indiferència el miracle del modernisme, d'aquest moviment que Puig i Cadafalch definia com «el símbol d'un temps d'esplendor de la nostra època». A prop de la casa on vaig néixer, van recollir un Gaudí que agonitzava. Vestia tan miserablement que a l'hospital no el van reconèixer al primer cop d'ull. Esplendor d'una època i misèria alhora: un geni moria esclafat per un tramvia. L'esplendor de les tribunes ventrudes, les cornises retallades al capvespre, el ferro forjat dels balcons, les cariàtides que sostenen les cases dels benestants i els Cupidos dels burgesos que tenien cor de pagès..., tot això, per a mi, es redueix a l'ull d'una dona vella que mira per l'espiera i que té por del món exterior. Avui, aquesta Barcelona modernista és pertot arreu fins a l'embafament: als catàlegs, als llibres de luxe que ningú no llegeix i que només serveixen per a mirar sants, als anuncis i tot. Rètols pertot arreu que desfiguren la ciutat de la infantesa. Rètols a la plaça de la Llana, rètols a la capella d'en Marcús. Barcelona comentada, explicada, disseccionada amb el bisturí dels arquitectes. Les geografies literàries, però, no penetren com els raigs làser, no fan radiografies ni ecografies. Cal veure la ciutat com a impenetrable perquè no es redueixi a un conjunt d'edificis on s'amuntega una aglomeració de geni.
Una vegada, vaig veure Barcelona des d'un helicòpter. L'espectacle era bonic. Un medalló verd i esponjós eren les fonts tancades de Montjuïc. La Via Augusta, un quadre de Paúl Klee. La Ciutat Vella ens podia fer recordar una transparència de la kasbah. Els vents feien canviar els colors de la ciutat, el vent del nord la feia lluminosa, el del sud la contaminava i la impregnava d'una atmosfera irisada. Però no era la meva ciutat. La meva ciutat va començar en un univers clos on les paraules no podien volar. Per a escriure ens hem de sentir, alguna vegada, expulsats. I la ciutat actual, com totes les ciutats actuals, expulsen els qui la narren. I això és bo: perquè hi retornes després, d'una altra manera. Aleshores sí, aleshores pots construir una ciutat, diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit.
Lo Montjuïc
Des de mon aspre, altívol promontori
a Barcino i a tu jo us vegí néixer,
i ja des del principi, de nom si
traguí
lo rocam que la fa créixer.
A tu et fa poc a poc desaparèixer,
i a mi em va l'herba sota els peus segant.
Amb sos morts a ponent,
amb sos vius a llevant,
me va estrenyent
i enderrocant.
Barbes amunt sos barris se m'arrapen,
los magalls amb ses urpes m'esgarrapen;
se'm clava al pit la dent de l'escodaire,
i em barrina lo cor lo barrinaire.
Fa tres mil anys tot ho sofresc per ella,
i ara com a un soldat
al seu costat
me fa fer de sentinella.
Altres indrets de Barcelona: