Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Tot i que va néixer al carrer de Girona, 123, de molt petit va passar a viure a la casa del carrer Consell de Cent, 286 1r 2ª. Situats al davant d'aquesta darrera podem llegir una silueta que Tomàs Roig i Llop (Barcelona, 1902-1987) dedicà a l'escriptor i dos textos de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) que s'esplaien sobre dos trets identificadors de l'Eixample barceloní: els balcons i la mala calefacció als hiverns en els grans i gèlids pisos i de com va patir de penellons.
Caminant per l'Eixample, miro els balcons que ja són centenaris. Balcons al carrer, galeries al darrere, la cultura mediterrània de l'eixida. Fa anys vaig començar a fotografiar baranes de ferro dels balcons, admirat per tants detalls diferents que hi ha en l'aparent repetició, però ho vaig deixar córrer. Era una feina per a sistemàtics, i jo només era un badoc. I no he deixat de ser-ho.
Un balcó vol dir que una casa no renuncia a tenir una mirada sobre el món. El complement de l'espai privat. Sovint passo pel carrer del Consell de Cent i miro dos balcons, el de la meva infància i el de la meva primera joventut, en dues cases diferents, l'una gairebé al davant de l'altra. Des del balcó de la infància vaig descobrir, i veig encara, la màgia nocturna d'una foguera de Sant Joan, encesa al xamfrà. I mig amagat darrere les persianes, un juliol, el pas de camions plens de gent que cridava, enlairant fusells. I el fum que sortia del Seminari, tan a prop. Des del balcó de la joventut primera vaig aprendre a mirar els núvols, i allà, no sé si al balcó o als núvols, vaig instal·lar una cadira, una tauleta i una Remington portàtil del meu pare, i hi vaig escriure una novel·la tan ingènua com jo durant les plàcides i llargues tardes d'estiu.
Quan ara passo pel carrer, no hi veig ningú, en aquests dos balcons. Ni a mi mateix. La barana de ferro, més vella que jo, l'han pintat fa poc, perquè resisteixi el pas del temps.
Ara gras, ara prim, amb la mirada un xic esbarriada i uns nervis que li fan ballar el bigoti.
Intrèpid pintor literari de paisatges urbans i rurals, i de la vida dels camionistes.
Peoner de la cançó catalana, ha exaltat Georges Brassens i ha teixit ironies amb les cordes de la seva guitarra fidel i popular.
Puntual a totes les cites de la sensibilitat catalana, sota el lema de «És perillós fer-se esperar».
Les gruixudes cortines no podien impedir pas que entrés el fred, però un cop era dins semblava que no el deixessin sortir, perquè s'hi concentrava més que al carrer.
Jo he estat un infant amb penellons. Els dits de les mans i dels peus tenien punts congestionats i moradencs a conseqüència del fred, i el més cruel era que quan buscava una mica d'escalfor començaven a picar. No van arribar a ser mai penellons d'aquells que s'ulceren i fan angúnia, però a estones el neguit era exasperant.
Aleshores els nens anàvem molt abrigats, quan sortíem al carrer. L'abric, els guants, la bufanda. Encara duia tot això —ho veig a les fotos— quan tenia disset anys. No sé què ha passat que amb els anys he anat desprenent-me de roba, i quan un dia especialment fred m'he volgut protegir m'he trobat que no tenia abric, que uns guants vells estaven foradats i que la bufanda me l'havia de deixar un dels meus fills. Però quan anava a escola hi anava prudentment embolicat. L'última frase que habitualment em deia la meva mare, en sortir de casa, era: «Posa't bé la bufanda».
Al pis lluitàvem contra el fred amb el braser i, sobretot, dues estufes. El braser va venir més tard, heretat, em sembla, d'un avi; el braser ha estat un d'aquells elements que m'han estimulat el gust de la contemplació vaga i sentimental. Els puntes encesos envoltats de la cendra d'un gris perla eren incitants, i em semblaven finestres il·luminades d'una ciutat misteriosa enmig d'un desert. De tant en tant apartava la cendra cap enfora, i els punts intensificaven el seu vermell, que esdevenia un roig puríssim, com uns grans de magrana incendiada.
Les estufes eren de petroli, amb aquella forma de columna que s'obria per la base, on hi havia el dipòsit i el ble circular. S'obrien cada vegada que calia omplir el dipòsit o encendre el ble, i aleshores les estufes quedaven en una posició rara, entre gimnàstica i quirúrgica, amb el ventre visible i el cap a terra.
A dalt de tot tenien una reixeta que es podia graduar, i hi posàvem un pot amb aigua i fulles d'eucaliptus, substituït a vegades per un altre pot en el qual s'escalfava, al bany maria, el biberó del germà petit.
Les estufes tenien una mena de llombrígol quadrat, una finestreta, que en l'estufa més gran era vermella i en l'altra blava. A través de la finestreta es veia la flama, i aquell petit rectangle, encara no televisiu, em produïa una atracció profunda. Aquestes dues estufes m'han fet companyia en alguns moments de soledat de la meva infantesa: una tarda d'hivern, quan els pares no eren a casa; el dia que, trobant-me malalt, per tal d'escalfar una mica l'aire havien deixat l'estufa encesa, en la penombra del meu dormitori. Jo contemplava fascinat, i una mica malenconiós, aquella petita finestra blavenca o vermellosa, tènuement il·luminada per dins, que m'oferia un espectacle canviant i continu d'oscil·lacions i matisos.
Altres indrets de Barcelona: