Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El maig del 1914, Rubén Darío es va instal·lar a Barcelona, al carrer de Ticià, número 16. Va lliurar a l'editor la seva darrera obra poètica important, Canto a la Argentina y otros poemas. La salut del poeta ja era molt precària, patia al·lucinacions i era obsedit patològicament per la idea de la mort. Aquesta casa va ser el darrer habitatge del poeta a la nostra ciutat. La placa que hi ha a la façana així ho corrobora. Al davant, hi podem llegir un fragment de les Memòries de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) en què recrea una trobada amb el poeta en una cafeteria de la plaça de Catalunya i en fa un retrat exhaustiu i precís, i també hi escau la lectura de la recreació que fa Sempronio (Barcelona, 1908 – Sitges, 2006) de l'establiment a la torre barcelonina.
El qui l'acompanyava, no tan lluent ni tan vistós, semblava, però, carregat amb bales de molta més malícia. Aixafat d'espatlles, d'aire fatigat i d'ensopidíssim aspecte, sota el barretàs de color de canyella, molt ample d'ales, ostentava un rostre de cacic destituït; d'aquells cacics de remota tribu americana als quals, després d'haver-se atipat de pumes i guacamais, clavaven una gran pallissa i deixaven a quatre grans de blat de moro. És a dir, feia la cara d'un home vingut a menys i a qui el negoci no rutlla. A desgrat d'això, no podia ocultar la grandesa del seu nas ample i bastant esclafat i dels seus llavis molt carnosos i una punta moradencs, que em feien pensar en el morro dels peixos de gran profunditat; llavis provocadors d'angúnies perquè mantenen una repulsiva llefiscor de víscera que sofreix. Jugaven amb el nas i amb la boca, uns pòmuls potents, acusadíssims, i una mandíbula d'estructura simiesca, que semblava que el greix acabava d'abandonar, i restava només per a protegir-ho tot una pell gruixuda, entre enfarinada i groguenca, maliciosament arrugada com la de les mòmies, o com la delsotabarba de les iguanes; i aquesta particularitat concedia a la galtassadel subjecte les aparences d'una raríssima i verinosa fruita. En el pis superior del rostre radicava la part celestial del personatge, constituïda per la regió dels ulls. Però era un cel que havíeu de pescar a través de teranyines i de mals endreços; perquè després de vèncer la part tenebrosa d'un món de pelleringues de color de sangtraït i d'unes celles atapeïdes, com fabricades de pinassa, amb molt bona voluntat, li caçàveu la lluentor líquida dels ulls; uns ulls amb reflexos de nacre, i amb qualitats d'ostra paradisíaca; i us apoderàveu de la seva llambregada, sensible com la d'un gitano enamorat o com la d'un toro després de la quarta banderilla.
La indumentària d'aquell cavaller era de bona filiació, però més aviat tronada. La duia tota protegida per un gavany històric de color de tabac madur, amb les solapes d'una pell diguem-ne de mart gibelí però tangastada i andarejada per aquests mons de Déu, que més que de bèstia deluxe semblava de gata de porteria.
En el moment que Montaner i jo arribàvem a la tauleta, el cavaller del gavany treballava sobre un platet de postres i es duia als llavis un dolç d'aquests que en diuen lioneses de crema; se'l ficava tot sencer a la boca —perquè li hi cabia de sobres— i feia un mastegar de tortuga indiferent. Part de la crema, però, li sobreeixia pels llavis, i ell, com si res, se'ls llepava amb la majestat d'un bou que es llepa el morro. Aquell personatge posseïa una mena d'impudor diví, i es mirava el món amb un desdeny absolut, com si la plaça de Catalunya i tot el que tenia a l'abast dels ulls fos una gran peixera plena de granotes.
Montaner va dir el meu nom i el nom del diplomàtic, i no digué el nom del mastegador de lioneses perquè hauria estat poc elegant i, a més, jo ja sabia perfectament que el tal subjecte era Rubén Darío.
La mà de Rubén tenia aquella llargada de dits i aquella tàctil intel·ligència dels simis; però, en el moment d'estrènyer-la, s'escapava tota la seva carn, i dins el palmell només us oferia els ossos; uns ossos tebis, i com enguantats, que produïen una vaga esgarrifança.
Jo per aquell home sentia il·limitada veneració, i, encara que parlés mig adormit i arrossegués les paraules com si tingués por de fer-se mal a les dents, o com si li fes angúnia sentir-se a si mateix enraonar en veu alta, no em quedava altre remei sinó mirar i callar, igual que si estiguésen un santuari.
Cal trucar a la porta de la casa. El més jove dels dos viatgers no ha posat encara el peu a terra que, avisada pel soroll del carruatge, ha comparegut Gregòria al llindar de la torre, escortada per un parell de marrecs. Esperaven ja els arribats. Xerraire, afectuosa, anava la criada a desfer-se en compliments, quan el recent vingut la talla amb un gest ferm, volent indicar-li que d'ara endavant s'imposava la política de la discreció.
De l'interior del cotxe surt una crida:
—Sedaño...!
Darrera la veu, la finestreta emmarca un rostre d'aspecte simiesc, color de coure, inexpressiu com una màscara. És l'amo nou. «Sobretot —ha recomanat a Gregòria la mestressa del xalet—, no et sorprenguis de res. Tu deixa'ls fer la seva vida, no els importunis...»
La criada complí el consell al peu de la lletra. Vint anys després va descloure els llavis potser per primera vegada, a requeriment meu. Feia de portera en una casa de davant de l'estació de França, crec recordar. I va parlar-me una llarga estona de l'estrany amo que l'any 1914 li havia escaigut a Vallcarca, en els seus temps de minyona de servei.
Torno al relat del principi. Rubén Darío baixa del cotxe, recolzat en el braç de Sedaño, el seu secretari. No té ni una mirada per la casa ni per la criada ni pels menuts. Camina com un autòmat, tancat en el seu món interior. Porta dintre seu suficients reserves de bellesa que li permeten desdenyar la primavera barcelonina. Un catre qualsevol i les finestres ajustades perquè les sensacions vingudes de l'exterior no li interrompin el somni. El poeta no demana res més.
Amb tot, la casa, en llogar-la, li havia fet una certa il·lusió. Escriví a un amic: «Al carrer de Tiziano, número 16, en una torre que té jardí i hort, on veure flors que alegren la vida i on les gallines i els conreus inviten a una vida de masia pagesa, he cercat un refugi grat al meu esperit». Venia de Mallorca, concretament de Valldemossa, on una tarda, el poeta dominicà Osvaldo Bazil s'entestà a vestir-lo de cartoixà. L'hàbit no fa el monjo, però Darío, per uns instants, sentí la música teológica del cielo; com digué després en la cèlebre oda a la Cartoixa valldemossina. D'aquests rampells lírics i d'altres excessos menys espirituals, n'hi pervingué una malaltia nefrítico-nerviosa que, al ple de l'hivern, l'induí a venir a guarir-se a Barcelona, a la llar d'un amic, expresident de Nicaragua, que vivia retirat aquí, en una casa de Nostra Senyora del Coll.
A la primavera, una mica refet, Darío decidí habitar sota un sostre propi. En estil telegràfic (són paraules seves) ho innovava a un amic: «Torre ideal, prop del Tibidabo: jardí i hort a un costat; tramvia a la vora; bany, llum elèctrica, timbres, la mar de peces, tot moblat, tot llest; piano... 18 duros al mes! (subratllat). Jo no em moc d'ací. Paguí tres mesos. M'exigeixen, per d'aquí a d'altres tres, la resta de l'any. Ja veuré com ho resolc, perquè heus ací allò que jo necessitava: aquesta solitud sana, amb sol, i fruites, i flors, i ocells, i... només veient-ho hom ho creu».
Altres indrets de Barcelona: