Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la casa del Passatge Permanyer, número 17, hi va viure Josep Iglésies. Durant anys, en plena postguerra s'hi van fer moltes sessions literàries clandestines. Un poema de Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976) que hi féu lectures poètiques tal com documenta un text memorialístic de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) i tres fragments d'Albert Manent (Premià de Dalt, 1930), el primer, un retrat precís sobre Iglésies, i els altres dos ens ajudaran a fixar alguns d'aquells moments de vida cultural silenciada.
Us rebia a la sala del primer pis, una mica fosca, amb les parets atapeïdes de pintures, algunes de firmes de renom. Hi havia butaques de pàtina ja antiga, cadires entapissades, d'altres que acollien munts de llibres i papers, una ràdio d'època... Apartava una cortina i en una alcova tot eren prestatges amb una escala per abastar les obres que li demanàveu i ben aviat el llibre li queia a les mans, com si fos un expert calador de bibliografia. «No me n'havia anat quasi mai de ca l'Iglésies —ha escrit Ramón Amigó— sense un llibre, o uns quants llibres. Era un home generós. Només que pressentís que un tema publicat interessava el visitant, li regalava el volum, si en tenia mes d'un exemplar, o li deixava el seu, si només en tenia un.»
Els darrers anys Iglésies treballava en una cambra dels baixos, més lluminosa, on calia fer pas per entrar-hi. Jo hi anava de vegades només per fer tertúlia i escoltar-lo. Josep Iglésies era com un nus de comunicacions. La seva gran humanitat, la seva funció de comodí, el seu gest paternal («vos sou jove per haver-ne aclarit l'entrellat», em deia), el seu aire un poc taujà i la riquesa d'informacions, anècdotes i documents amb què us obsequiava feia difícil anar-se'n, tot i que sabíeu que s'esperava un capítol dels censos per transcriure.
Morts lluny
Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada;
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.
D'aquelles estibes mudes
seré la dolça companya,
que demà ni tindran sol
ni l'aigua que els alegrava.
Mai més en la gaita humida
l'amor sobtarà una flama;
per llurs somnis de colors
la nit s'ha fet massa llarga.
Joventut, barca afonada
amb totes les veles altes!
24 d'octubre de 1949
Ahir, havent dinat, amb en Lluís, vam anar a veure el partit de futbol —campionat de Lliga— entre el RCD Español i l'Atlètic de Bilbao; tenia per a nosaltres l'al·licient que, en l'equip de l'Español debutava com a davanter centre l'Ignasi Mas, que havia ocupat el mateix lloc en l'equip del Júnior CE. Sortint, corrents, cap a casa d'en Josep Iglésies, on la Clementina va llegir versos d'ella. Hi vaig arribar tard, però vaig poder sentir els últims que ha escrit. Crec que és una veritable poeta, de les bones que tenim. No s'ha deixat influir més del compte pel seu marit, i manté una senzillesa formal i, quan pot, fins conceptual, dintre de la qual sap dir, amb una gran puresa lírica, les pròpies vivències. I no pas únicament —o romànticament— perquè són les d'ella, sinó en tant que hi troba un valor humà. I, és clar, poètic.
Tot un sentimental, a estones abrandat, però no un home «del llamp». De jove em penso que no era pas prim, sinó més aviat refet, doble, com diuen al Camp. Però una operació, abans de la guerra, que desembocà en una peritonitis, va deixar-li rastre i des dels anys quaranta Iglésies va haver d'abandonar l'excursionisme intensiu. El sedentarisme el va fer una mica botzo —com diuen també a Reus—, gras, amb una panxa prominent i unes galtes plenes, que s'allargaven i amb una papada que se sacsejava quan Iglésies esclafia una d'aquelles riallades tan característiques d'ell.
No era gaire curós en el vestir perquè, treballador sense fre, havia de dur roba d'estar per casa per moure's en l'entrellat de la seva biblioteca al Passatge de Permanyer, número 17. Sovint entre família duia botes, romanalla de l'època de joventut, en què se les calçava com si fossin les botes màgiques de no sé quantes llegües, per recórrer amb un delit sense repòs les muntanyes de Prades, d'on havia arribat a conèixer cada masia i el nom dels estadants. I no cal dir el dels barrancs, les salvatgines, les crestes muntanyoses, les fonts o les partides de terra. Iglésies s'havia fet gran bo i trepitjant Catalunya, sobretot les comarques meridionals, que, segons es planyia, no havien trobat ni literats que les evoquessin ni prou estudiosos, en contrast amb bona part de la Catalunya vella, del Montseny al Pirineu. Iglésies era un enamorat de Reus, la seva ciutat, i del Camp de Tarragona.
La seva torre del Passatge Permanyer es convertí en un fogar de cultura. Del 1946 al 1953 s'hi donaren més d'un centenar de lectures poètiques, en diumenge i cada quinze dies. Maria Fontseré repartia a mà les invitacions. Els actes se celebraven al saló de la casa i la gent s'encabia en una alcova plena de llibres, en una habitació propera o en el mateix cancell de la casa. Alguna vegada havien estat cent cinquanta, però normalment hi venien unes setanta persones. La policia no gosà mai interrompre les sessions, tot i que en els interrogatoris feien sovint la pregunta de si hi assistia l'interrogat. Jordi Vila Pradera, subdelegat de censura, vivia a la torre del costat i feia els ulls grossos i els excusava dient que eren "cuatro locos». Per ca l'Iglésies passaren Riba. Vinyoli, López-Picó, Blai Bonet, Xavier Amorós, Clementina Arderiu, Lleonart, Xavier Casp. J. M. Espinàs, Tomàs Garcés, Bertran i Oriola, Sánchez-Juan, Isidor Macabich, Jaume Bofill i Ferro... Uns com a lectors i d'altres com a presentadors. La primera fila era anomenada col·loquialment el senat. S'hi asseien Eduard Fontseré, Josep Puig i Cadafalch i el general Lluís Faraudo de Saint-Germain, rabelaisià i bon erudit.
Altres indrets de Barcelona: