Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Quan Joan Sales (Barcelona,1912-1983) i Núria Folch tornen de l'exili americà, el 1948, s'instal·len en aquesta casa del Carmel, al carrer de les Coves d'en Cimany. El 1955, Joan Oliver i l'editorial Aymà inicien les edicions del Club dels Novel·listes, que, el 1959, es va convertir en el Club Editor de la mà de Joan Sales i Xavier Benguerel, amb el mecenatge de Fèlix Escala. En la col·lecció de novel·la, a banda de traduccions, hi publicaren obres de Villalonga i Rodoreda. Aquesta darrera, en les seves estades a Barcelona abans d'instal·lar-se definitivament a Catalunya, visità l'editor en aquesta casa. Tant l'un com l'altra mantingueren una correspondència molt interessant amb Sales. És per aquest motiu que proposem la lectura de diverses cartes d'aquest editor i escriptor a Villalonga i Rodoreda que tracten del procés d'edició de lesnovel·les de més èxit d'ambdós escriptors, Bearn i La plaça del Diamant: una de Rodoreda a Sales elogiant-li Incerta glòria i una d'ell al'escriptora en què intenta descriure-li les obres que porten a terme en la casa.
Barcelona, 16 maig 1961
Sra. Mercè Rodoreda
GINEBRA
Distingida amiga:
Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m'havia tret el son d'aquesta manera.
Trobo aquesta novel·la simplement formidable. Malgrat que la vaig començar sota la impressió favorable dels elogis que me n'havien fet en Joan Fuster i en Joan Triadú, la meva sorpresa anava creixent de pàgina en pàgina, en un crescendo que no es deturà fins al punt final del llibre. Trobava pàl·lids els elogis que me n'havien fet aquells dos amics, tot i que els d'en Joan Fuster particularment havien estat molt subratllats. [...]
Llegida la novel·la, lluny de trobar més passables els títols proposats, els trobo encara més cruelment desencaixats. Ni Colometa ni Vol de coloms. Jo buscaria un títol com per exemple: Un terrat a Gràcia, una mica dins el gènere deis millors films neorealistes italians —la seva novel·la, si la volguéssim classificar, cauria de ple dins el gènere «neorealista», en el millor i més actual sentit de la paraula. Si no se n'hi ocorre un altre de millor, a mi Un terrat a Gràcia ja em semblaria bé. De fet, el terrat juga un paper de primer ordre en aquesta novel·la. Això del títol es podria deixar fins al darrer moment, si no fos que per demanar el permís a censura (cosa que cal fer amb molta anticipació) ja cal haver-se decidit per un títol o altre.
De cara a la censura, recordi que m'hauria d'enviar 2 còpies, encara que fossin dolentes.
Amb una enhorabona com una casa, em plau saludar-la amb tot afecte.
Joan Sales
Barcelona, 17 maig 1961
Estimat amic Sales:
Acabo de llegir Incerta gloria. Es una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica «a un cop de puny al ventre». És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta gloria, que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants —els tres—, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s'és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat «en sec», vull dir que no s'explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M'ha deixat tant d'amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s'ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça, no ha tingut l'encert d'agermanar-la —tan diferent— amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l'humor de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època. [...]
Veig que no m'heu contestat la meva última. Us devia fer enrabiar. Però em passa que m'agrada tant fer-vos enrabiar que esteu condemnat per la vida a aguantar els meus crits i els meus mals humors.
Amb tot l'afecte. I bon any!
Mercè Rodoreda
Palma 26-IV-61
Sr. Don Joan Sales Barcelona
Estimat amic: acab de rebre una extensa, una magnífica carta de la seva senyora que no es pot, materialment, contestar en un instant. Són tan interessants les seves suggerències sobre Bearn que mereixen tota la meva atenció. Li prego li digui que li contestaré abans de la la desena de maig.
Porcel ha esta aquí. M'anuncia una carta de vostè que no he rebut i que pensen publicar Bearn pel setembre. També que vostè comptava proposar-me suprimir l'epíleg.
Una altra cosa encara: vaig rebre dos volums del «Club dels novel·listes», però no sé com enviar-lis l'import, ni a quan ascendeix. Serà tan amable si m'informa sobre el particular.
No vull escriurer-li llarg perquè el supòs abrumat de treball, i més en la Festa del llibre tan recent encara. En una altra ocasió li parlaré de Incerta glòria —senzillament admirable.— Agraïdíssim a la Sra. Sales per l'atenció que ha dedicat a la meva obra. Em posi als seus peus i em tengui sempre pel seu bon amic i admirador
Llorenç Villalonga
S/c Estudio general, 25
Barcelona, 17 maig 1961
Distingida amiga:
Li anava a enviar l'anterior, quan rebo la seva del dia 15, que em fa molt content en veure que no s'obstina en aquells títols tan equivocats.
Per cert, el títol que suggereix, La plaça del Diamant, també se'm va ocórrer quan estava començant a llegir la novel·la. Després, vaig adonar-me que la plaça del Diamant no hi tornava a sortir més, o només hi sortia d'esquitllentes. Crec preferible Un terrat a Gràcia, ja que el terrat hi juga realment un paper de primer ordre.
Ginebra, 7 de juny 1961
Senyor Joan Sales
Barcelona
Estimat amic:
Heu de perdonar-me que no us hagi contestat una mica més de pressa. La vostra carta, que em va fer molta alegria, em va trobar en plena grip. No cal que us digui que amb la vostra carta em vaig emocionar molt i que em va pagar totes les penes que la pobra Colometa m'ha donat. Bé, el gran problema és el títol. Un terrat a Gràcia no és que sigui un mal títol de novel·la, però localitza massa. Hi ha, a més a més, una qüestió d'estil i si a vós Un vol de coloms us sembla un títol enganxat amb goma, a mi, Un terrat a Gràcia em fa l'efecte d'un títol per a una novel·la que no és meva. Patirem molt. He triat frases de la novel·la, en tinc una bella llista, però és inútil. Pel que fa a aquest dimoni de títol, el més calent és a l'aigüera i ja em comenta a amoïnar.[...]
Estic escrivint molt i algun dia, si tots som vius, us donaré una de les novel·les més importants que s'hauran escrit a Europa de quatre mil anys a aquesta banda. I serà una novel·la d'amor.
Amb gràcies per tot, rebeu, junt amb el meu afecte, el millor bon dia!
Mercè Rodoreda.
Barcelona, 15 febrer 1962
Sra. Mercè Rodoreda
Estimada amiga:
Estic corregint les galerades de La plaça del Diamant i ja és la 3a vegada que ho llegeixo. Cada nova vegada, m'entra el mateix entusiasme —si no més gran. És una novel·la extraordinària.
Ara procedirem a compaginar i li enviaré proves de pàgina, netes d'errades tipogràfiques, a fi que vostè hi faci totes les correccions que li doni la gana. Només li demano dues coses:
UNA I PRINCIPAL: que no ens ho entretingui més de tres dies (temps més que suficient per fer-ne una relectura atenta).
SEGONA: que no desfaci les pàgines; és a dir, que si suprimeix una ratlla, per exemple, n'afegeixi una altra, i sempre anar compensant, per a evitar-nos problemes tipogràfics.
M'hauria d'enviar una fotografia, ja que a les «solapes» dels llibres del club sempre posem una foto de l'autor.
Finalment m'agradaria que em digués si puc pagar a la seva mare (o a la persona que vostè m'indiqui) les 5.000 pts. que el CLUB li deu. No m'agrada arrossegar deutes. És una cosa que em fa estar neguitós.
Tant de bo el nostre públic s'adoni, com m'adono jo, de la força de La plaça del Diamant —vull creure i esperar que el públic té mes ull que els honorables membres del premi Sant Jordi que no hi van saber veure res. Fora d'en Joan Fuster, que ho veié tan clar com jo —i és ell qui em va fer saber l'existència d'aquesta novel·la, que jo poso entre les més formidables que s'hagin escrit mai en català.
Quedo esperant La mort i la primavera, que m'encurioseix moltíssim. ¿Si resultés que m'hi entusiasmo?
Res més per avui. No es descuidi sobretot d'enviar-me la fotografia i d'autoritzar-me a pagar les 5.000 pts. a la persona que vostè m'indiqui.
I amb tot l'afecte de sempre
Sales.
Barcelona, dilluns, 23 de febrer de 1980 (fragment)
Estimada amiga Mercè Rodoreda:
[...] Em dieu que si jo fos un «gran novel·lista» ja us hauria descrit les obres que fem (ja que les de la vostra finca m'han dut les nostres a la memòria) en comptes de limitar-me a dir-vos que fem obres. Ai las! Només sé d'un novel·lista prou genial, en tota la història de la literatura universal, que hagi estat capaç de descriure amb tot detall una casa o unes obres infonent-hi un vivíssim interès i una gràcia extraordinària. Es diu Mercè Rodoreda i potser n'haureu sentit a parlar, ja que té força anomenada. Jo, pobre de mi, si em poses a explicar-vos les obres de casa, estic cert que em faria pesadíssim i que tindria una poca gràcia que faria esgarrifar. Només us diré que no és solament un quarto de bany (o una cambra de bany si ho preferiu) allò que fem i que si d'aquest us n'he parlat més, deu ser perquè ja és el que fa quatre que fem en aquella casa; tants quartos de bany i pensar que només em banyo un cop cada vegada i gràcies! Com que és massa complicat explicar obres quan no es té el talent de la Rodoreda, el que hem de fer, quan les tinguem acabades, que al pas que va ja serà per la primavera ben entrada, és anar a dinar a ca l'Agut d'Avinyó, que fa una eternitat que no hi hem anat amb vós, i sortint d'aquella santa casa anar a la nostra, duts per la Nuri en el seu auto (ara condueix meravellosament bé, millor que una àguila); fa anys, no sé quants, que no hi heu estat, i veureu totes les obres que hi hem anat fent com així mateix les millores al jardí. Ho hem anat fent de mica en mica i sempre amb el peu forçat d'allò que ja estava fet; hauria estat molt més fàcil tirar-ho tot a terra i fer-ho tot de cap i de nou, molt més fàcil però fabulosament més car ¿i d'on hauríem tret els milions que haurien calgut per una cosa així? Us ho dic perquè els peus forçats han pesat moltíssim en la forma que ha anat prenent la nostra casa, que hauria estat ben diferent si l'haguéssim pogut fer tota de nova planta i d'una tirada. Heu de pensar que així i tot, a desgrat de les obres força importants que estem fent ara, encara no haurà quedat acabada; encara faltarà reformar aquell menjadoret de la planta baixa; amb la seva cuineta i el seu petit bany annex, continua tan encongit i tan tronat com sempre. I és que ara la meva dona ha decidit que aquella cuineta és comodíssima i no vol que instal·lem la nova, com teníem tan pensat, a l'espai que precisament anomenàvem «la cuina nova» i que ara haurà quedat disponible. També ha decidit que aquell menjador tan esquifit i tan sui generis és un record dels nostres anys difícils i que l'hem de conservar per saecula saeculorum amén.
Altres indrets de Barcelona: