Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El matrimoni Clementina Arderiu i Carles Riba (Barcelona, 1893-1959), després de tornar d'Itàlia el 1921 i fins al 1926, amb el parèntesi de la seva estada a Munic, van viure en un pis del carrer de la Font de Sant Miquel, on van tenir els dos primers fills. Després es traslladaren a una casa amb jardí de Sarrià fins que es van haver d'exiliar el 1939. L'octubre del 1943, quan van retornar al país, es van instal·lar al segon pis de la casa número 165 de l'avinguda de la República Argentina. Una placa de bronze a mà dreta de l'entrada recorda la seva vinculació al lloc. De seguida, la nova llar es convertí en un focus de pelegrinatge dels amics i companys de la preguerra, però també de les noves generacions de poetes i intel·lectuals. Podem iniciar les lectures amb una estança del Llibre Primer dedicada a l'estimada i el poema que
Arderiu escriví, invocant els poetes amics, el 1962, després de la mort de l'espòs. Podem seguir amb la lectura de tres fragments memorialístics de Joaquim Molas, Albert Manent i Ricard Torrents que perfilen la descoberta del referent i l'ambient intel·lectual i el caliu humà que trobaren en les visites que feren al mestre i mentor.
32
Tu apareixes. No la roja meravella
que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig,
no el tremolor que ajup l'envanida parpella
i la paraula forta esderna en balbuceig,
són, oh Amor d'amors, l'essència del miracle
que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.
Oh, sabessis! dels pensaments, quin dolç sotrac la
turba perplexa ordena darrera el mur del front!
Així a l'assemblea dels ciutadans el guia
fiat obre les ales del seu discurs serè,
i d'home a home passa una ardent correntia
i alcen tots junts els braços amb un igual voler.
Invocació als poetes
Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre...
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.
Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.
Ara no vull sinó fugir
que ja pressento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!
L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em pesi.
És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.
Taral·lejant i follejant
donaré encara mes d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.
Vaig descobrir el nom de Riba molt aviat, potser el 45 o el 46. Aleshores, feia cinquè curs de batxillerat. I, per omplir la buidor dels estius, em dedicava a explorar la biblioteca del meu pare, on vaig trobar mostres de la seva producció en dues antologies molt diferents, però totes dues importants, la de la Popular de «L'Avenç» i la d'Alexandre Plana, i en una selecció de les primeres Estances, realitzada per Montoliu i publicada dins la sèrie «Els Poetes d'Ara», de Tomàs Garcés. Personalment, el vaig conèixer, de la mà d'Albert Manent, cap al 50. O el 51. Des d'aquell moment fins que va morir, pocs anys, per tant, el vaig tractar amb una relativa freqüència. Alguns diumenges, assistia al saló no sé si dir mal·larmeà que mantenia en el seu despatx i que aplegava els seus fidels, des de Jaume Bofill i Ferro o Carme Boyé, tot passant per Rosa Leveroni, fins a Joan Triadú. Els Manent. I Antoni Comas. Altrament, de tant en tant, sol o acompanyat, el visitava entre setmana per demanar-li alguna col·laboració. O per exposar-li els meus dubtes. I, per últim, coincidia amb ell en moltes de les lectures i conferències que, per raons òbvies, s'havien de fer en cases particulars, com la de Josep Iglesias. O en locals privats, com els de la UEC, on realitzaven els seus actes la gent del grup Miramar. I, sobretot, el trobava en les sessions de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, primer, al domicili de Puig i Cadafalch i, més tard, tres o quatre portes més avall, al de l'advocat Antoni Pelegrí. O en les anuals de l'Institut d'Estudis Catalans, que, de forma més solemne, tenien lloc a la torre dels Bonet Garí fins que la policia les va desbaratar.
El despatx de Carles Riba es convertí en una mena de sancta sanctorum i en una petita àgora de debat. A mitja tarda o abans, els diumenges i altres dies de festa, anaven arribant els contertulians i sempre n'hi havia un mínim de tres o quatre. En Riba seia en una de les dues butaques i els amics generalment al sofà.[...]
La tertúlia, a la qual no sempre assistia Clementina, tenia sovint, no sempre, un ponent que era el mateix Riba. L'àgora era lliure i depenia una mica de l'atzar o d'allò que el poeta portava a dins que s'enfoqués una conversa literària, s'obrís una amable discussió política o històrica, o que es fes oralment la crítica d'un llibre o d'una pel·lícula. Alguna vegada flamejava la polèmica i Riba s'irritava parlant d'un fet o evocant un personatge. Jo hi anava més els dies de feina que el diumenge, de vegades diàriament. I l'escoltava amb un delit inesgotable. Riba ens fascinava, tot explicant-se amb una rara precisió, fent incisos, amb uns gestos rituals i les inflexions de la veu per subratllar el que deia. Contenia la passió que s'insinuava i de vegades amb una anècdota, coent o pintoresca, brodava una situació o definia tot un caràcter. També feia al·legats o deia sentències.[...]
La presència de Clementina es feia sentir des d'una delicadesa extrema, però no pas amb complex i mantenint sempre la primacia per al marit, sense ni provar de fer-li ombra en res. No era, doncs, una convidada silenciosa. De vegades hi intervenia amb el seu parlar joiós i sedant, sense la passió de Riba.
Una altra vegada vaig visitar Riba a casa seva a Barcelona, acompanyant Antoni Pous, i una vegada el vaig sentir a Vic en una lectura comentada d'El fill pròdig, que em causà una fonda marca, quan va explicar, professoral i convincent, com a l'innominat fill pròdig de la paràbola de l'Evangeli de Lluc, li havia buscat un nom simbòlic, Isrofel, "fill del foc", que apareix com Israfel a textos cabalístics i Edgar Allan Poe. Allà vaig descobrir l'atracció que el Riba estudiant de la Universitat de Barcelona havia sentit per la filologia semítica i les seves traduccions de la Bíblia hebrea, en especial la del Càntic dels Càntics. Aquella descoberta seria una de les causes remotes però determinants que em portarien a fer estudis bíblics a Roma i a la gosadia de traduir, per a la mateixa Fundació Bíblica Catalana on Riba havia traduït el Càntic i el llibre de Rut, l'Eclesiastés, els Proverbis i l'Evangeli de Joan, mentre Segimon Serrallonga hi traduïa la Saviesa i l'Eclesiàstic (Bíblia, 1968).
Però les dues ocasions de més proximitat amb Riba les vaig tenir a la missa nova de Josep Junyent, el 29 de juny de 1954 a Vic, on va llegir «Els tres Reis d'Orient», i a la d'Antoni Pous, el 3 d'abril de 1956 a Manlleu, on va llegir «El fill pròdig». No vaig assistir, en canvi, a la de Segimon Serrallonga, el 8 de desembre de 1954, a Torelló, on va llegir «Llàtzer el ressuscitat». Tant se val repetir-ho: els anys que van de 1954 a 1956 són els que acompanyen el títol d'Esbós de tres oratoris. Un acompanyament excepcional en els seus títols. [...]
La meva relació personal amb Carles Riba, doncs, a desgrat de ser indirecta i ocasional, constitueix l'experiència d'amistat i d'aprenentatge més intensa de la meva vida. La meva amistat amb Junyent, Pous, Serrallonga, Cotrina (Grau i Esteve més tard), té una història particular amb cadascun d'ells i una història comuna amb tots. Per ella em van transmetre tot el que no m'arribava directament de Riba, però m'arribava en certa manera multiplicat per ells. Com que el mestre comú era ell i fins i tot rivalitzaven (Junyent, Serrallonga, Pous) sobre qui n'era el deixeble més directe, jo rebia doble mestratge. Riba m'arribà així més que amb interferències, augmentat. La mediació dels amics me l'acostava en lloc d'allunyar-me'n. [...]
La construcció de mi mateix va passar directament per Riba. De mestre a deixeble que sentia la força no sols de la doctrina sinó del seu exemple de vida. I no em contradic amb el que he dit abans sobre la mediació dels amics. Riba, savi i patriota, em va transmetre la lliçó primordial en l'adolescència, el temps en què s'aprenen les coses que duren tota la vida; ho havia ensenyat als meus amics més grans, però jo, per ells, ho aprenia com si fos per a mi, únic, fins tan endins que m'ha durat la vida sencera, presidida per l'aforisme: «Mestre és aquell que ens allibera, tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses».
Altres indrets de Barcelona: