Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En un pis del número 123 d'aquest carrer, situat a la banda de muntanya, Quim Monzó hi va escriure i ambientar el conte "Thomson, Braun, Corberó, Philishave", del seu segon llibre, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux, et Maury, publicat el 1980. En podem llegir dos fragments prou significatius situats davant de l'edifici.
Sense gaires esperances va tornar a intentar engegar l'escalfador. Va repetir cada acció un munt de vegades, sense èxit. Tip, va deixar caure un cop de puny sobre l'escalfador. Va recordar que, de petit, son pare feia anar un transistor japonès (el primer transistor que havien tingut) a cops de puny. Potser amb l'escalfador (si no japonès, francès) eren necessaris mètodes semblants. Va repetir el cop de puny, aquesta vegada amb més força. La llauna va grinyolar i li va semblar que la maquinària remugava. Esperançat, va repetir les operacions. Al moment de relâcher ce bouton, però, la flama s'apagava.
Hi va descarregar un tercer cop de puny, tan fort que la plaqueta on deia CHAFFOTEAUX ET MAURY va caure a terra. Es va esverar. Havia abonyegat la planxa i ara la remor era cada cop més forta. Allunyant la cara, va repetir les operacions en un estat d'ànim que barrejava l'esperança d'una nit sense fred amb la por d'una explosió. Aquesta vegada va guanyar: quan va deixar anar el botó, la flama s'hi va mantenir, petita i oscil·lant, com si fos la cosa més normal del món. Es va sentir molest perquè li semblava que devia haver fet alguna cosa malament, abans, si ara havia estat tot tan fàcil. Es va mirar la planxa abonyegada i va recollir la plaqueta. Va obrir els radiadors, un per un.
Després d'afaitar-se, es va asseure davant de la màquina d'escriure. L'envaïa la ràbia: el dia abans s'havia passat tot el viatge amb ganes d'arribar i, immediatament, començar a escriure. En canvi, des que havia arribat no feia més que barallar-se amb els objectes, sense poder escriure ni una ratlla. Confiant en una memòria massa feble, no havia pres notes de les idees que havia anat madurant al llarg del trajecte. I des que havia arribat a la casa, no havia aconseguit recuperar ni una sola imatge: tenia el cap en blanc i no sabia què escriure. Tots els radiadors funcionaven, ara, a cent: l'aire s'omplia d'una escalfor exagerada. Va encendre un cigarret. Va començar a teclejar gairebé sense saber què. Però de seguida va saber què havia d'escriure: precisament aquell seguit de mesquineses que l'angoixaven des de feia vint hores. Les línies li sortien a raig: «...Havia estat un viatge més cansat que de costum, com si tothom anés enderiat a crear dificultats innecessàries...» Es va aturar: feia un sol flamejant. Suava. Es va treure el jersei, va anar fins a la galeria, va apagar l'escalfador. No va tenir por que aquell gest fos irreversible. A la taula, va llegir altre cop el que havia escrit: «...va intentar novament engegar l'escalfador. Va pitjar el botó fins al fons, el va girar cap a la dreta, el va deixar anar...» Ara sabia que com més ratlles escrivís més segur se sentiria. Havia d'escriure-ho tot: des de la sortida de la ciutat fins a l'arribada del barbamec; encara més: fins aquest precís moment que, reintegrat tot a la normalitat, s'asseia davant de la màquina i trobava el desllorigador. Només quan s'hagués buidat de tota la nosa podria començar a escriure allò pel qual realment havia vingut a aïllar-se; i totes les idees que 1'havien bombardejat durant el viatge apareixerien en un ordre perfecte: sense cap esforç ompliria de llesques denses els fulls de paper de la pila dreta; i, quan els hagués omplert tots, baixaria al poble i compraria una ampolla d'alella per acompanyar l'immillorable jambalaia que es prepararia per celebrar-ho. De cop, però, una tecla de l'olivetti va saltar enlaire, en un bot acrobàtic. En qüestió de segons, la màquina es va desencaixar: va quedar reduïda a una pila de cargols, barretes i molles.
Altres indrets de Barcelona: