Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest complex industrial, enfrontat amb la tanca del Cementiri Vell, conegut com la Farinera del Poblenou o Can Gili Nou, fou edificat abans del 1880 per Josep Gili i Guardiola, germà d'Andreu Gili, que regentava la Farinera La Fama o de Can Gili Vell. El conjunt consta de tres construccions: l'edifici principal de quatre nivells, la nau que dóna al pati central, de planta i pis, i, finalment, els magatzems disposats a partir de la tanca perimetral. L'any 1989, l'empresa de seguretat ESABE (ara Securitas) va adquirir l'edifici fariner i el rehabilità, mantenint la imatge sentimental de tot el conjunt.
Al pati de l'antiga fàbrica, a l'inici del carrer del Taulat, davant de l'entrada del cementiri del Poblenou, podem llegir un fragment d'una elegia de Ricard Permanyer (Barcelona, 1870-1958) i un altre d'Icària, Icària..., de Xavier Benguerel, que recreen l'ambient obrer i menestral del barri i, a continuació, un episodi de Barcelona tràgica, d'Andreu Martín (Barcelona, 1949), que tracta de la repressió contra el moviment obrer i les barricades bastides en aquests topants del barri arran dels fets de la Setmana Tràgica.
Protegit en aquella cantonada, el majordom també va poder assistir a l'arribada ominosa de dos canons arrossegats per cavalleries i a les maniobres dels artillers per acarar-los a la barricada.
De sobte, va aparèixer aquell carruatge estirat per un cavall al galop, conduït per una dona vestida de negre que cridava com una salvatge, acompanyada d'un home que mantenia alçat per damunt del seu cap un llençol que voleiava com una immensa capa blanca ornada amb una creu vermella.
Els soldats d'artilleria es van quedar parats en veure passar aquella exhalació fantàstica i els rebels de la barricada van parar de disparar. Feliu, dret sobre el pescant, cridava: «Creu Roja per als ferits! Creu Roja per als ferits!».
El Basili va reconèixer la victòria i la dona de negre, i també l'home del capell tou. La sorpresa, però, no el va afectar poc ni molt perquè només estava pendent de burlar la vigilància dels soldats i se li acabava de presentar l'oportunitat de fer-ho.
Amb la irrupció del carruatge, va haver-hi crits d'alarma i moviments precipitats per sortir-li al pas. Els soldats no es van limitar a centrar la seva atenció en aquella escomesa inesperada sinó que es van separar de les parets de la casa per avançar cap al centre del carrer. I, així que va passar el carro, com si esperés aquell senyal per agafar l'enemic desprevingut, el general Brandéis va cridar: «Foc!», i els canons van retrunyir.
La fi del món va omplir el carrer Gran del Taulat i la barricada va saltar pels aires. Llambordes, pals de llum, mobles fets miques i persones desllorigades, tot va saltar pels aires.
El Basili quasi no va ser conscient que havia retingut les imatges de la senyoreta Emília i mossèn Feliu a la retina mentre corria, enganxat a la paret, seguit per una Rodolfa que no parava de parlar. Van arribar a la cantonada següent, i la van tombar sense que ningú els cridés l'alto ni els disparés i, a la carrera descarada, continuaven el seu camí cap a Pekín.
Cap a la Mercè.
Cap al Pere.
L'Aureli entatxona d'esma picadura a la pipa... Enraona, fuma, se li apaga, la torna a encendre amb parsimònia, enraona, fuma...
—... i el gran de can Fenosa se n'ha tret de sobre tres més, me'ls ha fotut al carrer no per malfeiners, sinó per anarquistes: són les seves paraules. Amb aquest penjament a l'esquena els tocarà de ballar-la magra. El gran de can Fenosa és un tifa, un pinxo. Va dir: a casa allò que sobra és escòria, i no poca. Foteu-me- la a fora! Ara, rai, tenim qui ens guarda les espatlles. Ha arribat l'hora de fer net. Se'n va anar de la boca. Crida massa, aquest noi gran, se li han de passar els comptes, i abans de dissabte, no donar-li temps de despatxar-ne més d'escòria. I que serveixi de lliçó a qui toqui... Entesos, Santiago?
L'Aureli redreça el cap amb gallardia, tu acotes el teu de noi aviciat, poruc.
—Ens voldrien capats, muts i a la gàbia... Van mal dades, sí, i tal com pinta, l'aprenentatge us resultaria arriscat, cançoner... No perquè estigueu disposats a servir, us deixaré sortir al carrer com a conills de gàbia. Sortireu, però sols, no, no encara. Us convé passar el narro, aprendre de fer a bell ull capmàs d'una cantonada, d'un arbre, d'un fanal... En Santiago està foguejat, i és murri... Algú de vosaltres podria acompanyar-lo... Per exemple, tu.
No t'anomena, ni tan sols t'assenyala, es limita a mirar-te cara a cara. El silenci de tots, el pèndol del rellotge, la fonda buidor que, tot d'una, acapara l'ansiosa presència del teu pare, i el so aïllat, ressonant de les tres síl·labes que contestes en veu baixa: Sí, m'està bé.
—Aleshores, dimecres que ve a dos quarts de set passaràs a buscar en Santiago... I, per avui, prou. No sortiu tots junts com cada dissabte, ni tampoc d'un a un, ¿enteneu la cosa?: val més de dos en dos... Tu, Climent, aquesta setmana entretén-te amb l'aventura del pobre Cabet i els seus icarians... Se m'ha desenquadernat de tant llegir-lo, si pots, adoba'l. Bona nit.
Elegia del Poble Nou (fragment)
Visca l'oreig del teu abril,
l'onada que fa fremir l'antena,
el salt a corda d'una nena,
les arengades al barril!
Sánchez Juan
El record m'acomboia pels carrers de Mar Bella
que el carril arremora, i el seitó
crepitant dins la paella.
I m'acomboia. l'infantó
ben nu dintre el bressol
caliginós d'un sol de juliol
gronxat pel llunyedà ressò d'unes absoltes,
unes botigues poca-soltes
i un palpitar del cor que vol i dol.
Vagues, motins, revoltes
pel carrer del Teulat;
conquista pam a pam, per millorar la vida
que sagna entre els dos llavis oberts d'una ferida—
la Patronal i el Sindicat.
(Triomf sense cap guany — el pas barrat.)
Star oh, estrella estrella! — per degustar la gota
endolcidora del combat
que té l'epíleg al Camp de la Bota.
Fusell o Star? Son les mateixes bales,
i es idèntica sang la que degota.
Un altre infant despulla!, amb les ales
xollades pel sol o pel fred,
un altre infantó, nuet
com un amor, cavalca en corser de cartó
cofat amb un capell bicorne de paper. L'escopeta
de llauna, al muscle, engega la invisible sageta.
Oh Poble Nou, amb marges de joia i de dolor!
Ai, plaer de quan vaig enamorar-me
per primera vedada passant pels teus carrers
guarnits amb coloraines de papers
retallats i cadena! Oh amor, que et deies Carme,
dolça patrona deis mariners
i mestressa del cor que em guanyares
amb la blavor d'unes mirades clares,
amb el caient humil
quan sorties de missa,
amb la bondat del teu voler gentil
que et junyia, tan delicada i malaltissa,
a l'estranya llei de vendré terrissa
entremig de sortiges, cavallets de cartó,
jocs d'artifici, carrusels,
revetlles de festa major,
deliquis innocents, èxtasi excels
del meu primer petó
quan nostres braços enllacant-se
als giravolts d'un vals, ballàvem pel saló
guarnit amb oripells, de l'Aliança!
Oh Poble Nou, amb marges de murtra i de roldó!
Altres indrets de Barcelona: