Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Cafè restaurant de molta fama a finals del segle XIX i inicis del XX. Fundat el 1861 pel suís Mario Zanfa, va ser comprat pels germans Mata, empleats de la casa, que li donaren fama i prestigi. Estava situat al numero 31 de la Rambla del Centre, i tenia porta també a la plaça Reial, amb el número 17. A la dècada dels setanta del segle XIX, Jacint Verdaguer, amb altres estudiants de Vic, hi assistia a les tertúlies de la colla de la Jove Catalunya: el seu amic i metge naturalista Joan Montserrat, el futur editor Francesc Matheu, el poeta Francesc Ubach i Vinyeta, un dels més llorejats aleshores als Jocs Florals, Josep Roca i Roca, Ramon Picó i Campanar, etc. Tots ells sota el mestratge de Marià Aguiló. Va ser lloc de trobada dels partidaris dels plurals en -es. Així, Narcís Oller fou un dels assidus a aquestes reunions, tal com documenta un text de Montserrat Roig (Barcelona, 1946- 1991).També s'hi inventà el conegut arròs Parellada, a petició del client Juli Maria Parellada, que no es volia embrutar els dits i per això l'hi servien triat. I, en un saló de l'entresòl, la nit de Reis del 1944 s'hi començà a lliurar el Premi Nadal de novel·la, de l'editorial Destino. Es va tancar el 1949. Situats davant d'on era el local, podem llegir, a més del ja citat text de Roig, un fragment de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, en què Agustí Casals hi convida a sopar el protagonista Guillem de Lloberola, i que constata l'evolució que el local havia fet cap a menys a la dècada dels vint del segle passat. I, finalment, dos textos més, un de Sempronio i un altre de Nèstor Luján (Mataró, 1922 – Barcelona, 1995), ens aporten les vivències dels darrers dies del local.
Narcís Oller, que era novel·lista i no gramàtic, assistia a dues tertúlies ben diferents a la Plaça Reial. Al cafè Espanyol, cantonada del carrer dels Tres Llits, es reunien els partidaris del plural en as. A l'altra banda de la plaça, al cafè Suís, es trobaven els propugnadors del plural en es. Narcís Oller anava d'un cafè a l'altre i, tot prenent una xicra de xocolata, escoltava les raons dels dos bàndols. Dubto que la baralla dels plurals l'empenyés a escriure novel·les en català. La raó del novel·lista, la desconeix el cor del gramàtic. «Quan escriguis, oblida't de la gramàtica..., encara que en sàpigues», li va dir, al meu pare, en Pompeu Fabra.
A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d'aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava —i encara conserva— l'aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d'una bona cuina i d'un servei que semblava que encara no s'hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d'un bon plat es trobava una mica amb l'emoció tremoladissa d'un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d'estruç, tenyida d'anilina, i a l'hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d'aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.
Agustí Casals es lamentava que aquest restaurant, potser afectat per la crisi o pels gustos de la gent, hagués vist emigrar l'antiga clientela de calaveres flamejants i d'entretingudes olímpiques. A l'hora de sopar amb la seva dona i amb Guillem, el «Suís» tenia una aire conventual i pacífic. A les altres taules hi havia algun estranger, el qual abans d'arribar a Barcelona ja coneixia la fama del restaurant, hi seia algun senyor dels habituals i dels fidels a la mateixa taula; però tot plegat feia un aire de dilluns.
El darrer dia de l'existència del Suís —30 de març de 1949— va entrar al restaurant a l'hora de sopar un dels seus clients habituals.
—Avui serviu-me a dalt —ordenà al cambrer.
L'home va tancar-se en un dels salonets de l'entresol. Perquè no el veiessin plorar! Quaranta anys de menjar en el mateix restaurant justificaven un comiat pesarós.
Un altre concurrent al Suís que no s'ho sabia acabar era Paco Ubach, de Terrassa, que presumia de ser el degà de la clientela. Per espai de mig segle va baixar diàriament del seu poble res més que per anar al Suís. Coneixia la casa més bé que 1'amo. Tutejava tota la dependència.
I quan entrava i sortia de la casa, en caminar per la Rambla, Paco Ubach, amb el seu galant i autumnal senyoriu, semblava captar els darrers reflexos d'una època extingida ja aleshores: la de l'Edén, del Palace, de l'Alcázar, de l'Excelsior i, naturalment, del Suís.
Barrat ja el cafè. Paco Ubach vagarejava els primers dies pels pòrtics de la Plaça Reial, fins que el sereno, piadós, obria un parell de dits la porta perquè tragués el nas a la sala deserta. Des del llindar, Ubach sostenia una conversa muda, amorosa i planyívola, amb els miralls polsosos, els llums apagats, les cadires apilotades damunt les taules...
Amb el senyor Ubach vam evocar moltes hores del centenari cafè, especialment les coincidents amb el seu període més brillant. I quan ens fallava un nom, una cara o una circumstància, demanàvem ajut a Miquel Matas, l'amo de la casa, que tancada ja aquesta al públic va invitar-nos a una pòstuma consumació. Com si diguéssim als funerals.
No és qüestió de traçar la història del Suís, sinó simplement de deixar constància de la identitat i dels fets de diversos dels seus parroquians.
Pel cafè-restaurant Suís va desfilar literalment tot Barcelona. Resultaria empresa agosarada fer un inventari de la clientela. Gairebé seria més senzill trencar-se el cap pensant «qui no anava al Suís». I de trobar-lo, segur que es tractaria d'un qualsevol. Per poca significació que un barceloní tingués en la política, en la Borsa, en les arts, en els negocis o senzillament en la disbauxa, segur que en una ocasió o altra s'havia recolzat en les tovalles del Suís.
El dia 30 de març de 1949 vaig sopar al restaurant Suís de la plaça Reial: era la darrera vegada que obria les portes i el menjador estava mig buit. Havia volgut acomiadar-lo amb tot honor i amb tota la nostàlgia irreprimible en aquella trista nit i em va saber molt de greu veure la injustícia amb què els barcelonins oblidaven aquella institució ciutadana, tan lligada amb tota una època de la història. Miquel Matas, el seu propietari, va tancar el restaurant sense pena ni glòria.
El Suís no solament obria a la plaça Reial —que era ben diferent d'ara— i a la Rambla, sinó que tenia uns reservats en els grans entresols, que ho són realment, de les cases de la plaça Reial, com els va tenir el restaurant Glaciar també desaparegut. Aquests reservats veieren no solament moltes escenes galants sinó positives conspiracions polítiques. Allí, per exemple, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, lligà els nusos del cop d'Estat del 1923 que va portar la Dictadura. Jo recordo haver conegut encara un cambrer al restaurant Milán que ho havia estat al Suís i era un testimoni d'aquella conspiració, com va ser-ho Miquel Matas que llavors n'era el maitre. Allí es reunia l'estat major de la Lliga encapçalat per Francesc Cambó, que menjava inevitablement el rap i l'estofat que eren els seus plats preferits i dominava, amb la seva imperiosa nerviositat, aquelles reunions.
Si ens referim a l'aspecte gastronòmic, el Suís va ser, fins al darrer dia, un gran restaurant amb una cava extraordinària. Els seus últims cuiners, en Joan Matas, germá d'en Miquel, i el seu successor, Alexandre Domènech, fill del gran cuiner i tractadista Ignasi, foren els mestres d'una cuina acurada i sàvia. El Suís tenia la carta més extensa i segura de Barcelona i unes salses afinades i sensibles de la gran cuina francesa de la belle èpoque. Com els grans restaurants francesos oferia un conyac fine maison que cloïa els àpats de Nadal i que em va semblar d'una delicada senectut i d'una qualitat excelsa.
Jo vaig ser-ne, dintre de les meves petites possibilitats econòmiques, un client bastant fidel. També vaig ser-ho del Glaciar fins que aquest desaparegué molts anys més tard. Creia que la plaça Reial podia ser un centre evocador però ple de vida de la ciutat. Recordo que vaig escriure més d'un article demanant la protecció per a aquesta plaça —àdhuc va haver-hi una Societat d'Amics de la Plaça Reial que ben poca cosa van poder fer—. Segueix sent arquitectònicament una de les nostres places més coherents i havia estat el cor d'una Barcelona tradicional. Però el desplaçament del centre de la nostra ciutat i la vinguda del turisme sorollós i exòtic va posar fi a la Rambla i a la plaça Reial com a llocs d'un cert prestigi i distinció.
Alguna cosa preveia jo i per aquesta raó vaig anar-me a acomiadar del restaurant, aquella nit del 1949. Em vaig beure 1'última copa del conyac fine maison, fràgil, daurat vell i olorós, que Miquel Matas em va servir amb un somriure de cristiana conformació. I vaig abandonar el local, capbaix, trist i circumspecte, com quan t'acomiades del dol d'un enterrament. S'acabava aquell establiment tan ple d'història, de petita història si es vol, d'una Barcelona irrecuperable.
Altres indrets de Barcelona: