Basílica de Santa Maria del Mar. Del deambulatori estant

Un taxi ens ha portat davant el portal d'una cate­dral heterodoxa

Autor: Lluís Permanyer i Lladós
Obra: Un amor a l’ombra de la pedra blava , 1999

Un taxi ens ha portat davant el portal d'una cate­dral heterodoxa, segons adverteix el Roger. I prossegueix: fou enlairada en només seixanta anys; la van pagar els comerciants rics i també els macips de ri­bera que van transportar de franc totes les pedres des de Montjuïc i per això són recordats en els relleus que ornen la porta principal; encara avui continua sent de propietat civil, la qual cosa a una descreguda com jo l'omple de satisfacció. Es diu Santa Maria del Mar. En entrar no em podia imaginar el que m'esperava: la grandiositat, la puresa i el despullament d'un espai d'una immensitat enlluernadora, ja que l'exterior, on ja sé reconèixer que mana la funcionalitat horitzontal del gòtic local, no dóna en absolut aquesta idea. El Roger comenta que el foc dels anarquistes en esclatar la Guerra Civil va perfeccio­nar sense voler aquest efecte, en destruir tots els altars barrocs que ho omplien a vessar, i per això ara l'estructura apareix, sense cap mena d'entrebanc ni mistificació, amb tota la seva grandiositat. Em sento transportada; miro cap amunt, veig les claus de volta policromades i el bosc de columnes que s'inclinen just damunt 1'altar, i el cap em dóna voltes. He de seure. Ha estat només uns segons, però he acusat un trastorn físic. El conjunt és d'un equilibri solemne, racional i, en canvi, la dimensió vertical sembla voler desafiar certes convencions en arribar perillosament fins al mateix límit d'allò que és permès per les lleis naturals. Mai no havia rebut del buit un im­pacte tan directe, com si m'haguessin bufetejat. I em pregunto per què se m'ha imposat la sensació d'es­tar a la panxa d'una balena i veig el seguit de colum­nes que coronen 1'altar com si fossin aquelles llargues dents que no s'acaben mai, i la cavitat ventruda sense cap mena d'estructura espinal s'obre i s'eixampla només per contenir. Em sento engolida per un monstre gegantí i amical que em rep i m'aixopluga en una cavitat tendrament uterina. De nou m'he vist obligada a seure'm, com si la buidor pesés damunt meu de forma insuportable. He tancat els ulls i el temps era de pedra.