Bar Santilari (Sants Badal)

Noia del Mehari (fragment)

Autor: Quim Monzó i Gómez
Obra: Vuitanta-sis contes , 2008
Pàgines: 77-78

Noia  del Mehari (fragment)

Hi havia una distància tan gran entre aquelles dues imatges que se superposaven, ençà i enllà del vidre (una, el vell geperudet que pagava amb un duro el got de vi negre; i l'altra, tu, la noia daurada, d'ulleres fosques, aparcant el citroën mehari color taronja), que mai no hauria imaginat que hi entraries, al bar de fòrmica lluent on jo acabava el primer gintònic de la nit que acabava de néixer. Quan vas seure al tamboret, just al meu costat, vaig entendre, d'una manera boirosa, que de vegades el món roda com cal.

Vas demanar un martini blanc. Vas obrir el sarró, en vas treure un paquet de dunhill. Vas encendre un cigarret i feies volar cargols de fum blanc que es perdien per l'aire fred, cap al sostre emmoquetat de fosc. Ara seria estúpid tractar de recor­dar com vam començar a parlar-nos; no ho sé: potser un dels dos, tu o jo, va demanar foc, o va fer un comentari casual i va trobar un somriure obert, o un va mirar els ulls de l'altre, una càlida profunditat, tova.

Vam consumir gintònics i martinis a dojo: davant nostre es va anar formant un taulell d'escacs fet d'ampolletes transparents. Vam acabar també el tabac ros, i vam haver de comprar ducados, que era l'únic que hi havia en aquell bar inconcret, de silenci metàl·lic.

Al carrer, el cel era ja una taca fosca, i davant dels ulls se'ns obria una nit obliqua, atapeïda de punts de llum i colors i sons secs i flaires indecises. Vam pujar al mehari i vas dir que l'havies robat, cosa que em vaig permetre no creure, mentre mentalment us etiquetava: a tu com a nena de casa bona i el cotxe com a present d'aniversari ofert pel papà. ¿On vols anar?, va preguntar un dels dos, i l'altre va inconcretar un lloc amb un gest ambigu, va somriure, va acotar el cap, va inspirar profundament fent davallar l'alcohol fins a les clavegueres de l'estómac.