Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En els baixos dels números 22, 24 i 26 del carrer de Pelai, el 1917, s'hi van establir els Magatzems Capitol. De primer, van vendre cristall importat d'Alemanya, després tingueren dues ampliacions, el 1949 i el 1969 dedicant-se a tot tipus de comercialització fins al 1980 que tancaren. Un fragment de la novel·la d'Aquell gust agre de l'estel, de Robert Saladrigues (Barcelona, 1940), inicia l'acció precisament en aquest lloc en el transcurs d'una manifestació reprimida per la policia en plena etapa franquista.
...i l'endemà, al migdia, en comptes d'enfilar els carrers habituals, Santa Anna, Rambla, Fortuny, Peu de la Creu, Riera Alta, per a tornar a casa, vaig voltar per plaça Catalunya, Pelai, i en arribar a l'altura dels Capitolio vam sentir cridadisses i l'Aranda i en Vilalta que m'acompanyaven van recular, que potser ens tocarà el rebre, tu, i jo no vaig dir res, però les cames em feien figa i la gent, aturada, giraven els caps en direcció a plaça Universitat, i de lluny estant es veien policies, escamots de policies grisos, i de sobte ens van engrapar pels braços, ¿qué hacéis aquí?, un home alt, vestit de blau marí, amb bigoti Hitler, que ens ullava malcarat, i la gent en advertir que ens subjectava reprenien el camí fent veure que no tenien relació amb nosaltres, i ningú no s'atrevia a dir-li a l'home que nosaltres no fèiem res, que només érem badocs, la gent del carrer no volia embolicar-se i jo sentia que les llàgrimes em pujaven per la gola i m'ennuegaven, i ganes d'orinar, una sensació terrible de fluixedat originada pel terror que estava a punt de fer-me pixar els calçotets, en Xavier Vilalta va quequejar, venimos... del colegio y nos íbamos a casa pero... yo... i l'home sec, blau marí, amb bigoti Hitler, ens va sacsejar, en Vilalta i a mi, l'Aranda havia arrencat a córrer quan va veure que ens enxampaven, i com si fóssim ninots, la gent s'allunyava, atemorida i esquerpa, observaven l'escena de lluny i altres homes de paisà apressaven els vianants, venga, venga, circulen, i la cridòria que provenia de la plaça, iros a casa y que no vuelva a veros por aquí, i en aquell moment, nosaltres corríem Gravina avall, el repic d'una campana, una de sola, que semblava bategar embogida, com si algú o alguns s'haguessin penjat materialment del batall i no li donessin treva, ning-nang, ostres, tu, quin merder, va dir en Vilalta sense parar de córrer, ning-nang, ning-nang, ning-nang, era un clam de desesperació, un toc de crida, un senyal de revolta que nosaltres, esverats com estàvem, encara no podíem entendre, i corríem fugint de l'amenaça de l'home disfressat de Hitler, ning-nang, ning-nang, la campana cridava a sometent, buscava el ressò de la ciutat, la volia desvetllar perquè ja feia massa temps que dormia entortolligada, acovardida, i en arribar al carrer Valldonzella ens vam aturar a reprendre l'alè i perquè tot d'un plegat la campana havia emmudit i es va instal·lar un silenci glaçat sobre les pedres negroses de la Casa de Misericòrdia i la gent caminava d'esma com si mai no haguessin escoltat el retruny dels repics colpidors, i en Vilalta, jo me'n vaig a casa no sigui cas que, i jo vaig embocar Ferlandina i ell va continuar avall, avall, cap al carrer del Bonsuccés, i un cop sol provava d'imaginar el que en aquells moments s'esdevenia a la plaça Universitat entre el formiguer d'estudiants irats i les colles de grisos i homes vestits de blau marí, entre la indefensió dels uns i les porres dels altres, i em demanava per què la campana ja no sonava, i les tavernes del carrer Sant Vicenç eren plenes com sempre, i el carrer de casa es mantenia tranquil mentre algunes persones rebien de valent, i el meu carrer i la ciutat sencera dormia amb taps a les orelles i el senyor Jaume de la perfumeria, de la porta estant, em va dir, adéu, i les xafarderes del tercer pis rallaven pels descosits, i la mare volia saber la causa de la tardança...
Altres indrets de Barcelona: