Antic convent de Santa Mònica

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: La papallona , 1992
Pàgina: 146 i 147

I van eixir duent al mig la partera. I van en­trar per la portella esquerra de Santa Mònica, i, amagant-se dins d'un altar fosc, on clapejava misteriosament la plorosa imatge de Jesús al pilar, van veure la senyora Rita asseguda i la Madrona agenollada a l'altre cantó del temple, de cara a l'altar major.

Dos sagristans (un d'ells espolsant amb la irreverència de qui està fet a tractar la casa de Déu com a casa pròpia,  l'altre afilerant i arrossegant cadires que grinyolaven en lliscar per l'enrajolat) i tres o quatre velles matineres, que estossegaven per racons invisibles, trencaven el repòs del temple amb discordants ressonàncies. La desmaiada llum d'aquella hora filtrant-se pels migrats finestrals del davanter, es reduïa a alluentar feblement l'estuc dels arcs de la nau i els caires de l'altar major, deixant les parts baixes embolcallades per la penombra transparent del crepuscle matutí. Destacava, no obstant, d'entre aquella misteriosa entreclaror, la capella baptisteri, immediata a la porta, i que, rebent llum directa i viva per sa finestra quadrada i vulgar com la d'una cam­bra qualsevol tenia, per tot ornament de ses parets estucades, una estampa petita dins d'un gran marc barroc i pintat de blanc. I la vista d'aquella mena de cambra de bany feia tal impressió de fred, que a la Toneta se li va estrènyer el cor pensant que allí dintre el seu fillet podia constipar-se.

El temps caminava emperesit. De tant en tant travessava l'església, a grans gambades, algun sacerdot, saludava el Santíssim Sagrament aixecant-se el solideu i fent una ràpida genuflexió, i desapareixia per la sagristia. I, a cada un que travessava així l'església, aquelles dones exclamaven, impacientades: «Aquest, aquest, serà».

Però el temps seguia gansoner, la llum del dia envaint majors espais, fent-se més remorós l'exterior; i la pobra mare, arraulida a l'ombra, es sentia defallir.

Finalment, eixí de la sagristia el senyor vicari amb sobrepellís i estola; darrera d'ell, un escolà. Totes les dones es van remoure. La lle­vadora i la Madrona es van parlar a l'orella i seguiren el sacerdot.

Obrí  l'escolà el reixat del baptisteri, i, des del fosc recó on romania, la Toneta, amb llàgrimes de pena i goig barrejats, veié batejar el seu fill, sense l'acompanyament alegre d'aquestes cerimònies, dins d'aquella capella freda i enmig de sepulcral silenci.

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de Sastre VII. 1804-1807 , 1994
Pàgines: 262-263

 

Dia 9 de novembre [1807]. Si no havem vist l'elefant, hem vist en esta tar­da, a la vora del magatzem cremat de la Rambla, a la vora de Santa Mònica, al carro i caixa amb moltes barres de ferro en què anava dintre l'elefant, i les rodes gruixudes amb les llantes de ferro, com dels carros de conduir canons de gros calibre. Dita caixa pujava dos canes i mitja, pareixent com aquelles grans barraques fora del portal de Mar; [...] havent-se dit tenir l'elefant quinze palms d'alçada. L'hem vist en lo lloc a on queda custodit en la Ram­bla, en casa d'en Falcó, al davant del Teatre, al costat de l'ulleraire i rellotger Malla.

 

Dia 9 de novembre [1807]. Com se parla tant de l'elefant i se deixa veure dintre de la posada del Fal­có, en la Rambla, davant del Teatro, hi he entrat amb lo doctor Josep Cases, i ficant-nos per allí dintre, donant una pesseta al cobrador pels dos; podent dir malaguanyada pesseta, puix que, del tal elefant, no n'he vist més que un bulto gros de color de rata sota d'un toldo, quan se movia, no figurant, amb tota ma ullereta a l'ull, bé la trompa, ulls, sí sols un poc les cames.

En quant amb la trompa, picava amb un martell, prenia un got de vi. Ja no fóra cosa de gavatx, per pispar-li a hom pessetes.

Com ja començava a fosquejar la tarda, sent un quart de sis, i altres que també es miraven l'elefant i no veien casi res, queixant-se així també, nos en hem cansats luego. I que hi vàgien quins i quines vulguen a veure l'elefant, quedant-ne ja satisfet de dit animalàs.

 

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: La papallona , 1992
Pàgines: 146-147

I van eixir duent al mig la partera. I van en­trar per la portella esquerra de Santa Mònica, i, amagant-se dins d'un altar fosc, on clapejava misteriosament la plorosa imatge de Jesús al pilar, van veure la senyora Rita asseguda i la Madrona agenollada a l'altre cantó del temple, de cara a l'altar major.

Dos sagristans (un d'ells espolsant amb la irreverència de qui està fet a tractar la casa de Déu com a casa pròpia,  l'altre afilerant i arrossegant cadires que grinyolaven en lliscar per l'enrajolat) i tres o quatre velles matineres, que estossegaven per racons invisibles, trencaven el repòs del temple amb discordants ressonàncies. La desmaiada llum d'aquella hora filtrant-se pels migrats finestrals del davanter, es reduïa a alluentar feblement l'estuc dels arcs de la nau i els caires de l'altar major, deixant les parts baixes embolcallades per la penombra transparent del crepuscle matutí. Destacava, no obstant, d'entre aquella misteriosa entreclaror, la capella baptisteri, immediata a la porta, i que, rebent llum directa i viva per sa finestra quadrada i vulgar com la d'una cam­bra qualsevol tenia, per tot ornament de ses parets estucades, una estampa petita dins d'un gran marc barroc i pintat de blanc. I la vista d'aquella mena de cambra de bany feia tal impressió de fred, que a la Toneta se li va estrènyer el cor pensant que allí dintre el seu fillet podia constipar-se.

El temps caminava emperesit. De tant en tant travessava l'església, a grans gambades, algun sacerdot, saludava el Santíssim Sagrament aixecant-se el solideu i fent una ràpida genuflexió, i desapareixia per la sagristia. I, a cada un que travessava així l'església, aquelles dones exclamaven, impacientades: «Aquest, aquest, serà»

Però el temps seguia gansoner, la llum del dia envaint majors espais, fent-se més remorós l'exterior; i la pobra mare, arraulida a l'ombra, es sentia defallir.

Finalment, eixí de la sagristia el senyor vicari amb sobrepellís i estola; darrera d'ell, un escolà. Totes les dones es van remoure. La lle­vadora i la Madrona es van parlar a l'orella i seguiren el sacerdot.

Obrí  l'escolà el reixat del baptisteri, i, des del fosc recó on romania, la Toneta, amb llàgrimes de pena i goig barrejats, veié batejar el seu fill, sense l'acompanyament alegre d'aquestes cerimònies, dins d'aquella capella freda i enmig de sepulcral silenci.