Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situats en aquest punt, endinsats en el mar i tenint al davant tot el front marítim de Badalona podem llegir el poema que Jordi Sarsanedas dedicà al pont el dia que el visità, es troba reproduït en una placa penjada de l'antena. I també hi escau la lectura de l'oda nova escrita per Josep Gual Lloberes; un poema de Joan Argenté (Badalona,1931), que tenia especial estima per aquest referent de la ciutat, en què es demana sobre la gènesi de la poesia; un fragment de L'àngel de la segona mort, de Julià de Jòdar, d'especial emotivitat perquè narra com Gabriel Caballero s'endinsa per un pont del petroli molt diferent de l'actual per deixar caure al mar el peu del seu amic Àngel Cucharillas que ha estat atropellat pel tren. I, finalment, un episodi de Lluny d'aquí, novel·la policíaca de Jaume Benavente.
PONT DEL PETROLI
T'accepto, figura clara,
faula que em convoca
a ser dòcil a una teva
llei de confiança.
Tu, amb gest eficaç
adreces a l'horitzó
la teva meitat de signe
perquè –així ho fantasiejo-
algú d'enllà atengui,
algú respongui per mi.
Ventura feliç:
allò que no vindrà mai
però no deixa de poder venir,
de voler venir.
Oda nova a Badalona
Maria del mar brut,
campanar de la quisca,
ciutat de corders i fabricants
d'aiguardents dolços,
qui t'ha vist i qui et veu
tan malmenada.
Aniràs a l'infern a cremar
quitrà i petroli
i els del Cristall faran
una urna funerària
per enterrar-te més enllà del Canyet,
just a Can Ruti, palau d'ambulatoris de primera
on no hi menen camins.
Òrfena de carreteres, mancada de vials,
ni clavegueres tindràs per expulsar
la pròpia farda.
Desemparada de tot,
que Déu t'empari.
Com t'han deixat, senyora de la Costa,
xinxa de fàbrica coberta amb drapots
de marmanyera!
Et cantaran tot el ventall d'indústries
i, amb tants d'oficis, esdevindràs
pobra segura.
Et proclamem pubilla del vestit de paper confeccionat amb lletres de canvi retornades.
Posa't la pell en remull,
que t'has begut l'enteniment
i, en el darrer sufragi
universal i democràtic,
has donat la victòria als pelacanyes.
La portadora dels valors més nobles,
la fe, la caritat, l'amor, la pàtria,
has caigut dins el sac dels corifeus
i l'or de Sibèria el cor et glaça.
Cal que retornis al passat nostàlgic,
fes que apareguin les meses petitòries
que presideixen opulentes dames
i els senyors de copalta.
Penedeix-te de totes les mancances
i ja veuràs com et serà atorgada
la caritat ben entesa dels sapastres.
Desarrapa't d'aquests cretins que tenen
la repartidora per programa,
vés amb els teus, els ciutadans insignes
que aixequen edificis de vint plantes,
en profit propi, per enaltir la pàtria.
La tarda es deixa caure peresosament a la platja del pont del Petroli. Damunt la mar encalmada suren canyes i gomes, taques de greix, alguna rata ofegada. Vigilat des de la sorra per una noia que es protegeix els ulls amb una mà a tall de visera, un nedador desplega una estela d'escuma que es fa més ampla i més lleu a mesura que se'n va mar endins. Del costat de les Roques, la llum s'escampa en taques blanquinoses sobre el verd brut de les aigües calentes i vibra d'esclats punxeguts contra el granit de l'escullera. «Cisco, vine a berenar!», crida una veu de dona des d'un grup aplegat sota els grans carreus. Un nen de bolquers arrenca a plorar i la seva mare corre a donar-li el pit.
Al costat de la caseta de carrabiners abandonada, el Gabriel s'ha tret les sandàlies. El terra és ple d'excrements, i a les parets hi han deixat records d'escenes d'amor gravats a punta de totxo. Amb les sandàlies penjades de la mà dreta, i el braç esquerre ben arrapat al cos, camina en diagonal fins al pont del Petroli, que arrenca del mur i s'endinsa uns cinquanta metres en el mar.
A mesura que s'interna en el pont, mirant de no ficar els peus en els forats de la passera, li arriba de baix el remugó del vell esperit de les aigües encadenat als pilons de ferro. «Llança-li deu cèntims», li deia l'oncle Masián, «¿que no el sents cridar? Tira, tira! Guaita'1, com fa pujar l'aigua per treure el cap i com es queixa de tant esforç inútil!» Quantes vegades havien fet aquell camí amb l'Àngel, sense poder vèncer mai la inquietud que ara mateix encara li pot, i que l'obliga a prémer instintivament el paquet contra l'aixella, com si la força misteriosa del geni del pont l'atragués cap al lloc on dia i nit es barregen i res no és clar!
Deixa enrere el pobre pal de llum plantat al bell mig de la plataforma i, agafant-se amb precaució a la barana devorada per l'òxid, arriba a l'extrem del pont. La superfície de les aigües apareix esquinçada per una infinitud de ratlles blanques que se superposen i es confonen i se separen en un moviment continu. Lluny, a l'horitzó, un polsim blavós difumina la unió del cel i de la mar. Enllà de les grans xemeneies, cap al sud, el pont de l'Energia és un buc embarrancat amb la llarga carena foradada.
Desembolica el paquet i deixa caure a plom el peu de l'Àngel en el llenç d'aigua, on s'enfonsa girant entorn d'ell mateix mentre el remolí blauverdós li esfilagarsa la mortalla vegetal i li'n teixeix una de nova i de més subtil amb tots els colors de l'aigua. Un breu esclat de llum és l'últim senyal deixat per la resta pelegrina, abans que les ombres l'embolcallin per sempre, quan, en el centre de l'embut que es tanca com una cargola al voltant de la massa blava i negra, apareix, en darrer comiat, la imatge refractada del rostre de l'Àngel: un somriure capciós d'invitació al viatge, que els rínxols de la superfície converteixen en una altra imatge més inquietant, un rictus d'amargura de qui sembla que retreu a l'amic que no es guardi el peu com a penyora per tal de restar sempre plegats. Commogut per la visió, el Gabriel s'ajup i allarga una mà cap als cercles espectrals de l'abisme: la generositat que un dia no va saber mostrar no serveix de res, i la vida viscuda per tots dos ja és en braços de les ones. Es descorda amb ànsia la bragueta i pixa en la mar, quieta i voraç.
Present, punt zero
A tots aquells que encara es pensen
que la poesia només és una manera de dir,
de dir flors i violes
o allò altre, ben cert, però,
dels proletaris del camp o la ciutat,
apassionadament remarco
que només n'hi ha una, de manera de dir,
o, si ho voleu,
tantes com boques.
O com culs.
Que tot és parlar.
Però la poesia
no és parlar de...
Poesia és trobar.
És
una forma de coneixement,
no
dir
allò que ja és conegut,
parlar de...
Sinó arribar.
S'arriba
tot
caminant.
Cada passa és un vers.
Poden tenir molta llargària, tanta com calgui fins a arribar
a l'altra petita novetat, a l'altre vers.
o
molt poca.
Poesia és obrar.
La poesia
és un fet.
Altres indrets de Badalona: