Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Fonda d'en Pere, al carrer de Mar, número 12, va ser on s'instal·là la família Fabra, el 1913, de retorn de Bilbao, mentre esperaven que els traslladessin els mobles a la nova llar badalonina al carrer de la Real, 164, a can «Balluga», fent cantonada amb la riera de Matamoros. Aquí i al domicili posterior del carrer de la Mercè, 34, on una placa a la façana recorda el periple badaloní del filòleg, Pompeu Fabra i Poch va viure i va redactar les Converses filològiques que tant ajudaren a divulgar la normativització de la llengua, bona part de la seva obra filològica i especialment el diccionari normatiu. Situats al davant de la casa podem llegir la semblança llarga i concisa que li va dedicar el badaloní Jaume Passarell; el record episòdic de la filla Carola Fabra de la crema de la biblioteca; una silueta epigramàtica de Tomàs Roig i Llop i el poema de Valentí Soler (Badalona, 1946) que tracta de la repressió franquista centrada en la destrucció de l'obra de Fabra.
Pompeu Fabra és un fumador aferrissat. Fuma de tot: des de la "paquetilla", farcida de troncs, fins al tabac exòtic més ben elaborat i més fi. No té manies de cap mena, amb el tabac. L'essencial és fer fum, amb la pipa o amb la cigarreta vulgar a la boca. I en fa tant com pot. No us estranyéssiu pas si el vèieu xarrupar amb golafreria un caliquenyo dels més reconsagrats; d'aquells que hom ha de travessar prèviament de cap a cap amb un escuradents, per tal d'amansir-lo i poder-lo fer tirar una mica. Pompeu Fabra, com diu Domènec Guansé, es passa el dia fent fum.
Va començar a fumar seguit pels volt dels vint-i-set anys. Abans només fumava en moments excepcionals, o bé si algú el convidava. El mestre Enric Morera fou el que va iniciar-lo en les delícies de fumar amb pipa. El vici de fumar caliquenyos li encomanà un company de viatge, quan Pompeu Fabra anava i venia cada dia de Badalona a Barcelona o a l'inrevés, en tramvia. Ignasi Iglésies acabà de decidir-lo en fer-li l'elogi entusiasta del caliquenyo que li havia donat aquell company de viatge.
També fuma "toscanos". Joaquim Ruyra li donà el primer. Roig i Raventós n'hi donà i n'hi ha donat molts altres. I ara com més recargolats i més forts són, més de gust se'ls fuma.
També és molt llaminer. Menja molts bombons. Mai no li han fet mal. Els seus deixebles, amb els quals li agrada molt de conviure, n'hi omplen les butxaques. S'ho fan venir bé i els hi donen el dia que s'escau una festivitat qualsevol.
Pompeu Fabra, en anar-se'n a viure a Badalona, s'instal·là en una casa situada a la carretera, feia cantonada a la Riera d'en Matamoros, propietat d'un senyor anomenat Balluga, que era un home inefable i el qual, al "Centre Badaloní", que era aleshores el casino dels senyors d'aquella ciutat, no hi havia pogut prendre cafè mai. El conserge de la casa —en Sibina—, que li devia tenir mania, li servia, sistemàticament, una gasosa en lloc del cafè que ell demanava. I mai, tampoc, ell no va gosar de refusar-la-hi.
Tenia la casa plena de gats. El pati donava a la riera. Era llarg, i el separava de la riera una paret encimentada. Al migdia hi batia damunt el sol de ple. Doncs bé; arrenglerats, els vianants hi veien, tots els dies, una rastellera interminable de gats que prenien el sol, amb un ull tancat, i que remenaven la cua quan sentien trepig, dalt d'aquella paret.
D'aquella casa en sortiren un seguit de vocabularis i de manuals; hi foren redactades les Converses filològiques que es publicaren a "La Publicitat", i Fabra va bastir-hi una part, bastant important, de la seva obra de filòleg.
Els vespres, fins ben entrada la nit, s'instal·lava al despatx. Donava al carrer, i els porticons de la finestra sempre eren oberts. Els vianants tocatardans, en passar pel davant de casa seva, el veien com escrivia, voltat de diccionaris, amb un plec atapeït de quartilles al davant i voltat de fum. Els vespres d'hivern s'embolicava el coll amb una bufanda.
Encara, aleshores, es trobava lluny de la coronació; havia arribat, només, a mig camí de la ruta empresa, i no havia ultrapassat, ni de bon tros, la zona aspra de la lluita.
Secardí, el rostre de terra-cuita, llavis prims, irònics, i uns ulls petits, fiblant de dins les conques ben obertes, amb una lluïssor insistent, metàl·lica.
Perfil de vell patró mariner ianqui, entusiasta de la germana pipa (els torterols del seu fum li solucionen tots els embulls gramaticals), i enemic irreconciliable de la llei seca.
El primer esportiu de Catalunya i també la seva primera potència digestiva.
És el més genial arquitecte de la llengua catalana rediviva. Per un caramel, però, és capaç de vendre's un verb caçat de fresc.
VII
Hi ha tot de portes esbotzades, tot de calaixos escampats.
Aquest funest cap de gener, mare,
ho han escorcollat tot, fins la casa del Mestre.
Sí, ahir, al carrer de la Mercè, van calar foc als seus mobles
i diu que, damunt del fang, encara hi ha llibres
esberlats. Ens assalten tots els racons de l'ànima i del cos, mare,
la delació va ratant cal·ligrafies íntimes
i les esventra damunt els magatzems de l'odi.
Ens tallen la llengua, mare,
ens roben la veu,
ens confisquen la paraula
en saques precintades amb el fel d'una obstinació casernària
que vagons diligents menen vers els budells de la dictadura
per la inclement plana mesetària.
I eficients funcionaris allargassen llistats amb els noms dels de casa, mare,
amb els noms dels qui aviat veuran la darrera albada amb el darrer terror.
Anys a venir, potser el vell botxí, mudat en gavià,
encara menjarà en silenci
i xiularà displicent mentre segueix fent la feina,
malgrat que les portes esbotzades i els calaixos escampats
no parin de clamar la raó dels espoliats.
Però nosaltres, mare, encara sabrem que la dignitat
és molt més que una paraula
damunt els carrerons enfangats de la història.
—Sí, la tenia. Però li van cremar tot. Nosaltres, quan va passar això, érem a l'exili. Quan vam marxar, vam deixar la casa de Badalona tancada i barrada, però hi van entrar. El meu pare tenia la biblioteca al segon pis, perquè quan volia silenci se n'anava a dalt. Doncs van entrar i ho van tirar tot daltabaix del balcó: els llibres i els prestatges de la llibreria, i un general anava cridant: «¡Abajo la inteligencia!» Quan ho van tenir tot daltabaix, ho van cremar al mig del carrer. I els veïns després van entrar i diu que van plorar i tot, perquè, quina consciència cremar aquella quantitat de llibres! El meu pare es va morir amb la il·lusió que els llibres els havien anat a buscar els de l'Ajuntament de Badalona. La mamà li deia: «com vols que aquella gent, que tenen tants compromisos, vagin a casa a comprometre's més. Que no veus que els afusellarien! No et facis il·lusions». Tenia una biblioteca estupenda. Hi havia de tot i força...
Altres indrets de Badalona: