Can Boscà

L'Escola Albèniz de Badalona...

Autor: Maria Aurèlia Capmany i Farnés
Obra: Això era i no era , 1989

L'Escola Albèniz de Badalona va ser l'experiència més bella, més intensa, més gratificant en la meva activitat docent, tan important per a la meva pròpia vida, que, em temo, reflectia en certa manera el buit que es produïa al meu entorn en el context vital que em tocava viure. Quan dic que l'escola era una meravella, algú potser farà, si se'n recorda, una rialleta irònica. L'Albèniz era una escola municipal, mal equi­pada, pobra, que preparava els nois, tot fent el batxillerat, perquè es poguessin presentar al terrible exa­men d'Estat. Era en realitat una escola una mica abandonada de la mà de Déu. Havia estat un instituí de segon ensenyament que el funcionari madrileny de torn havia esborrat del mapa, diuen que perquè va trobar absurd que a deu quilòmetres de Barce­lona s'erigís un Instituto Nacional. Si a deu quilòmetres de Madrid no hi havia res, podia deduir que a deu quilòmetres de Barcelona tampoc no calia que hi hagués res. L'Ajuntament, com tantes vegades han fet els nostres ajuntaments, es va disposar a fer la suplència per tal que l'alumnat badaloní pogués con­tinuar els seus estudis de batxillerat sense moure's de Badalona. Es va habilitar una antiga masia, can Boscà, que en aquells temps quedava absolutament als afores i es va procurar, aquí caic, aquí m'aixeco, satisfer el professorat adient. L'Amàlia Tineo era la professora de filosofia d'aquella escola i la va deixar per anar-se'n a l'Institut Francès, sota la direcció d'en Pere Ribera. L'Amàlia em va oferir de substituir-la, cosa que vaig fer amb tot l'entusiasme. En primer lloc em trobava amb un alumnat de primera qualitat. La majoria eren fills de la petita burgesia badalonina que preferien portar els fills a una escola que no fos de frares i el més pròxim a una escola pública. S'hi afegien fills de gent treballadora que havia aconseguit alguna beca a can Cros o de qualsevol de les velles indústries de la ciutat. L'única pega que hi havia es que la major part es quedaven a quart curs, en el que se'n deia batxillerat elemental.

Jo vaig aplicar-hi punt per punt tot el que havia après a l'Institut Escola. Ningú no es ficava amb les meves classes, el director, el senyor Canals, s'ho mirava més aviat amb simpatia, els altres professors amb paciència, els alumnes amb entusiasme i els pares dels alumnes, quan van descobrir que els nois tanmateix aprovaven l'examen d'Estat, amb tolerància.