Rambla del Portalet

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque
Obra: Llibre de cavalleries , 1960
Pàgina: 33

Entraren a la població pel carrer de la Ferreria i anaren directament a la «Fonda del Comerç», que és un establiment regentat per una vídua, la senyora Vilaseca. Al vestíbul, hi ha dos testos, un a cada banda, amb plantes de saló, i a la paret, una placa de la Direcció General del Turisme amb la classificació de segona categoria, i una marina esvaïda, del temps de Martí Alsina. A dalt, a l'entrada, on es puja per unes escales de rajols vermells, hi ha una porta vidriera amb un rètol gravat que posa «Fonda del Comerç» en lletra anglesa. Al buró de recepció, que és on s'omple el full dels viatgers, hom veu, generalment, un gran gat eunuc que s'endormisca amb la bonior de les mosques.

Uns quants hostes sopaven al menjador. La llum quedava aturada en el cristall de les setrilleres i, després, s'escapava cap a un gran mirall on hi havia enganxat, amb paper de goma, el cartell de l'equip de futbol de la localitat. També hi havia un bufet amb dues piles de plats i ampolles de vi.

Tomàs pujà a la seva habitació, després d'acomiadar-se de Mariano, que marxarà l'endemà a primera hora. Li deixa encarregat que doni una mà de pintura a «María de l'Estrella» i que, a més, repassi el motor. Sobretot, les bugies.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: Ciutats de Catalunya II , 1958
Pàgina: 89

Aquest Passeig, que té un gran interès per ell mateix, quan és buit coneix, a l'estiu, un moment insuperable. L'indret millor del Passeig del Mar es troba a la intersecció amb la Rambla Vidal. Personalment aquesta Rambla s'emporta les meves preferències, per les seves proporcions, el seu ferm i exacte sentit urbanístic i social i, sobretot, perquè es projecta perpendicularment sobre un fons de mar, una finestra una mica llunyana. El mar és molt bell vist des d'una certa distància. La Rambla té aquest singular i maliciós encís de prometre el mar, que després el Passeig ens dóna amb un gest ampul·lós en excés.

Autor: Josep Vallverdú i Aixalà
Obra: Les vuit estacions. Dietaris , 1991
Pàgina: 117

L'endemà, visites i badoqueig pels aparadors, en els carrers que jo havia conegut ancorats en el temps. Devem tenir una visió deformada els qui hem viscut anys enrere en una població d'aquestes que el turisme ha transformat. Li ho deia a Joaquim Molas, en la frescor del seu pati, al carrer de Sant Agustí: «Nosaltres hem viscut un Sant Feliu tot altre, i per més esforços que fem i per molt que vulguem acceptar el d'ara, retorna al nostre magí el ritme i el perfum de la ciutat que vam conèixer, amb obradors als baixos, indústria surera, estol de barques pescaires, encant del peix damunt la sorra, cremat autèntic, botigues de fusta vella, pocs hotels i gent que caminava a poc a poc».

Retornant, carretera ençà, enrere ja, en una altra tarda tan gloriosament lluminosa com l'anterior de la ciutat, no me'n podia fer una imatge que reflectís el que hi acabava de veure, sinó, un cop més, la que vaig conèixer, que conservava encara molt del que, en un instant d'exaltació, celebrà en aquests versos de caient popular, quasi diria que de sardana, Gaziel:

 

I que n'ets de ben plantada,

dins un clot, com dins un niu,

tan fina i tan encalmada

entre l'aigua assolellada

i el recer del bosc ombriu:

Ai! ciutat de Sant Feliu,

arran de la mar salada!