Fàbrica veïna a la casa familiar de Gaziel

A la seva fàbrica, que era paret mitgera...

Autor: Gaziel
Obra: Sant Feliu de la Costa Brava (Obres completes) , 1970
Pàgines: 233-234

A la seva fàbrica, que era paret mitgera de la casa on la família vivíem, en el carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), s'hi sentien més cançons que no en cantava un orfeó, i moltes vetlles d'hivern, tot seguit d'haver sopat, jo em deixava dur al llit només per poder adormir-me al bres de «Les flors de maig», cantades pels tapers, a tres veus. Les sentia a través del gruix de la paret, que hi posava sordina. I moltes nits el ritme gronxador d'una havanera es barrejava, quan a mar hi havia temporal, amb el ressò llunyà del rompent a la platja. Per un tres i no res, però, altres dies feiners la fàbrica quedava muda i deserta: era que, amb un pretext qualsevol —sant, boda o, senzillament, mandra—, tots se n'havien «anat a fer-la» (com encara es diu avui, que vol dir de xefla); tots, amo i treballadors, carregats de cistells i coves amb pollastres, conills, fruita, tortells, ampolles, cassoles i graelles. Anaven a mar o anaven a bosc, a passar-hi la diada sencera. I l'endemà reprenien la feina amb més cantarelles que mai.

Sovint, la fàbrica i la casa se'ns omplien de caixons dels millors xampanys de França, remeses dels més grans colliters, als quals el meu pare havia servit trefins per a tapar les ampolles. Ningú no en feia cas; fins que venia un dia i, de sobte, generalment a la caiguda de la tarda, poc abans de plegar, el pare cridava els dos o tres caps responsables de la fàbrica; es posaven tots en mànegues de camisa i començaven a destapar ampolles, a dojo, amb una traça que a mi, quan m'hi deixaven ser, em meravellava. Trets els lligams i les folradures del coll, es quedaven mirant què feia el tap, sense empènyer-lo ni inquietar-lo, a veure si tot sol anava pujant fins a disparar-se com una escopetada; però altres cops, amb el polze de la mà dreta, havien de fer-li una mica d'alçaprem, i el tap sortia a poc a poc, amb mig esclat o fent figa. La majoria, però, saltaven amb un tro sec i clar, i rebotien per les parets o el sostre. Llavors, recollits tots, començava la gran discussió sobre la vida i miracles de cadascun d'ells: qualitat del suro, finesa, elasticitat, porositat, etc. Els examinaven llargament, al mil·límetre.