Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
També conegut com Caro, situat a l'extrem sud del massís dels Ports, n'és el cim culminant (1.442 metres). Tot i ser un dels conjunts muntanyencs més singulars del país, ha cridat ben poc l'atenció dels nostres literats. Així, situats al cim, davant unes panoràmiques espectaculars cap al Delta de l'Ebre, amb atenció especial per Tortosa, podem llegir dos fragments de Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981), que, tot i no parlar del cim, fan una descripció detallada i evocadora de les Terres de l'Ebre d'altre temps. De fet, s'ho degué mirar o imaginar de la plana estant i en recrea una visió més o menys aèria. En un monòlit, hi trobarem inscrits uns versos datats a Roquetes el 1989: "Neu, rosades, sol i vent / garlandes que et coronen / colós Caro, roquetenc, / et volem lliure / com l'aire que t'envolta".
L'Ebre travessa, en la més gran part del seu curs, terres molt pobres, sense arbres, devastades. La seva força erosiva en travessar aquestes terres és enorme, de manera que arriba a l'última part del seu curs carregat de fang, arrossegant una enorme quantitat de llim. Tots els rius tenen un color perquè les seves aigües són més o menys clares. El color de l'Ebre, en el seu curs final, ja no té res a veure amb l'aigua, i el seu to no li ve pas donat per l'aigua sinó pel fang, un fang de color groguenc, dens, espès, que el riu sembla arrossegar amb una certa dificultat!
Són aquestes aigües carregades de fang, producte de la força erosiva del riu, l'explicació del delta. El delta de l'Ebre creix sense parar. Cada any guanya sobre el mar. La boca del riu es defensa admirablement contra l'embat del mar. Cada forta riuada implica l'eixamplament de les terres del delta, la deposició de mils i mils de tones de fang que s'afegeixen a les que el curs del temps ha dipositat davant el mar. El riu arriba tan dens i pesat de llim, que el mar no es pot emparar de l'enorme massa fangosa. El far de l'illa de Buda fou construït a la darreria del segle passat, tocant pràcticament al mar. Ara, des del far metàl·lic al mar, hi ha una llarga caminada. Són terres que el riu ha format, assentat dins el mar.
Seria ridícul, és clar, de comparar el delta de l'Ebre amb l'immens delta del Nil. Quantitativament no hi ha parangó possible. I, tanmateix, el delta de l'Ebre és el segon del Mediterrani. El fenomen geogràfic, des del punt de vista qualitatiu, és el mateix. El Nil en gros, l'Ebre en petit, són dos corrents d'aigua que arriben al mar després d'haver travessat dos deserts amb una força erosiva fantàstica. No són pas dos corrents d'aigua. Són dos corrents de fang.
En el terme municipal de Tortosa, hi viu, avui, una concentració humana que és la tercera en importància de la província. La primera és Tarragona, que ha crescut i creix de manera incessant gràcies a la industrialització; la segona és Reus, que no dorm pas a la palla, i la tercera és, com resta dit, la capital del Baix Ebre. El terme de Tortosa, admirablement treballat, tan fèrtil i ubèrrim, és un gran centre de producció agrícola. Les terres de la riba dreta i meridional del riu — o sigui les que pertanyen al Montsià — no queden pas enrere.
Per a moltíssims catalans, entre els quals em compto, Tortosa és un misteri, un fenomen a explicar. A mi em sembla que Tortosa s'explica, en primer lloc, per l'enorme extensió del seu terme municipal. Em diuen que és el segons terme municipal d'Espanya, quant a la seva extensió. És probable. En qualitat agrària es potser el primer. És un terme municipal que equival a una comarca. Tota la part esquerra del delta de l'Ebre, fins al mar, des de Tivenys al nord fins a la riera de l'Ampolla, que desguassa en el golf de Sant Jordi, forma part del seu terme. Tortosa s'expandeix també per la dreta del riu en una inextricable confusió d'altres termes municipals interpolats. En poques paraules: el municipi de Tortosa és enorme, considerable, i allò que ha permès que Tortosa conservi, en certa manera, la seva personalitat autòctona és l'extensió i la riquesa del seu terme municipal.
Aquest terme és, a més, un fenomen geogràfic tancat. A llevant, la comarca de Tortosa es separada del Camp de Tarragona per l'hòrrid serrat de Balaguer i el de la Mola del Món; a ponent, pels ports de Beseit; i, al sud, els serrats de Godall i de Montsià el separen del Maestrat. Pel centre d'aquests murs discorre la vall de l'Ebre, que s'acaba, al sud-est, amb les terres baixes del delta, en forma de davantal. Aquest tancament geogràfic limitant un terme municipal vastíssim assentat sobre terres de primera qualitat, regades per un riu modern, explica la curiosa mentalitat del tortosí, tan vivament particular. El particularisme de Tortosa és un fenomen geogràfico-econòmic perceptible a ull nu, cristal·litzat.
Altres indrets de Roquetes: