Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici de l'església de Sant Salvador, enrunat, amb campanar, és del 1859. El paratge comunica una gran desolació sobretot si hi llegim un fragment de Les ciutats del món, de Josep Iglésies, que enumera tots els gentilicis de les famílies i els personatges que feren bategar de vida aquest indret. Un text de Ramon Gomis ens parla de les últimes famílies que l'habitaren.
La Mussara és un poble antic, ara abandonat, dalt del cim de la serralada que, sobre els mil metres, tanca la plana del Camp pel nord. Quan puja la marinada, els dies d'estiu, es cobreix de boira espessa i a l'hivern hi peta el vent, a ratxes, de mestral, que s'abraona pels antics bancals ara coberts de fenassos i farigola. Davant el poble, una bassa, on s'emmirallen un parell de salzes, era a la meva adolescència el lloc on abeuraven els animals domèstics i on es reunien a l'hora baixa les dues famílies que encara l'habitaven. El conjunt tenia l'estampa de postal bucòlica, i va ésser durant molt de temps el nostre punt de referència quan es parlava del món rural. Venir de la Mussara tenia un sentit pejoratiu, de manca de modernitat, en un moment en què la meva ciutat, Reus, només i amb prou feines, subsistia. Però tot a la vida és relatiu, fins l'escala de valors.
L'aire que passa per entre els pins de l'Augustenc i de la Creu de Noguers, resa, com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Llebrot, l'Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca la Mont-rala, el Pep del Pou, l'Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l'encís que els reté a les altures i, ells i els seus, no vagin a naufragar a la plana.
Un dia, foren les campanes del petit cloquer les que parlaven al cor cristià d'un buf de tradició i d'una amor, que és el consol sublim de la desemparança i de la pobresa. De jovenets, havíem vist ascendir per tots els camins, vers l'esglesiola blanca i encimada, els bons feligresos atents al toc de la missa diumengera. Avui el cloquer és mut i l'església buida i verna. Cap mussarenc no sent recança de veure closes les portes clavetejades del temple profanat. Però, encara que aparenti d'ésser descregut, quelcom hi ha que serva ben amarrat el brau terrerol a la seva gleva.
A l'hora baixa, els cingles es banyen d'una llum morada. Fumegen els pobles a la plana ensotada i un airet fredolic d'agonia solca la immensitat. Toquen a oració les campanes de Vilaplana i el dring arriba, melangiós, al cim del morrot altívol. Tremolen els xops d'arran de l'estanyol, les tiges de l'herbei s'encongeixen, moltes de les seves floretes es clouen. Piulen els ocells, belen els bens i les granotes xerrotegen dins l'aigua bruta del bassal. El disc rutilant del sol toca a la punta de la Serra Major del Montsant, que treu la testa calba a ponent, per damunt de la capçada que es prolonga enllà de la Mussara. El sol s'enfonsa, mica a mica, a la seva espatlla i tot el Montsant esdevé amoratat amb una roentor que el nimba. Els pobles s'esborren de la visió de la plana que perd les seves matisacions, submergida en una blavor difusa.
Llum foscant, els bens fan irrupció a la gleva de les Airasses, s'arrengleren als marges del morrot i, sense aixecar ni un sol instant la testa encarada a l'herbei, dalerosos, esbrotonen, engoleixen i es van acostant al caire de la cinglera. Mentrestant, a la plana, la fosca s'ha clos. El cel i la mar s'han confós a l'horitzó dins d'una blavor obscura. Els pobles i les masies han encès els llums. Hi ha una estelada viva al badall de la terra i una altra se n'encén, més calmosa, a la volta del cel. Quan els bens, a l'abast del darrer raig de llum i de l'última faixa herbosa, arriben al caire de l'abís, sembla que hagin de fer pastura dels llums dels pobles de la terra baixa. Més tard, aquests llums semblen el reflex dels estels del cel, dins una immensa badia d'aigües mortes i negrenques.
Altres indrets de Vilaplana: