Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El terme de la Mussara, amb vint-i-dues cases, va ser incorporat al de Vilaplana el 1961. El petit agrupament de cases de la Mussara, vuit i l'església, que formaven l'únic carrer del llogarret, es troba vora els cingles de les Airasses, a 890 metres d'altitud. Davant el xoll d'aigua on antigament s'abeuraven els animals, podem llegir uns fragments de Les ciutats del món, de Josep Iglésies (Reus, 1902 – Barcelona, 1986), que recreen com era la vida en aquest indret quan encara era habitat, i una nota del dietari Música de cambra d'Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) en què tracta el vandalisme que la gent aplica a aquestes ruïnes del poble.
Les cases són a un tret escàs de pedra, les unes de les altres. La majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de teulades són esventrades, els cairats pengen negres i consumits d'un cap, i les intimitats de la llar són al descobert. Les parets mostren les pedres desiguals, les quals, al bat del sol, fan rossejar els edificis. Els d'arran del cingle no senten l'angúnia del perill de tombar-s'hi. Pedra, morter, calç, ací com arreu, són els elements de les construccions. Però això, damunt la roca viva, vora el gran cingle, de cara a la immensitat blavissa, té un encís novell. Un patiet posseeix només una minúscula margenada seca, que el llevi de la temença de deixar-se lliscar dins el gran badall.
Entre casa i casa, hi ha margenades oxidades, clapejades de groc, amb arrapaments de líquens, si no són enfilades d'heura. Una closa, un inici de carrer desapareix en una era, on els mussarencs baten llur blat de cara i arran de l'abís. S'insinua un altre carrer i mor en l'enrunament d'un corral. El cementiri amb els murs barbats d'heura, l'esglesiola i la deserta rectoria, fan el contorn a una placeta, que es prolonga amb el rengle de rústics edificis de davant de l'enxollament, el qual viu pres del propi encís. Mitja dotzena de xops alterosos li fan guàrdia i s'hi emmirallen. Cases arrupides, esgrogueïdes, cansades, que han derrotat tantes de tempestes i que, any darrera any, han vençut les neus i la mestralada impetuosa. Només gallegen una micoia aquestes del rengle del xoll i, això, per motiu de la companyia que els fa el campanaret octagonal amb la caperutxa feta de roges teules sarraïnes. A les petites finestres d'aquest rengle de cases hi ha negres cassoles, ferrades, gibrells i testos amb clavellines i petits rosers enfredorits. Llur esclat no serva comparança amb la ufana de la florida que hi ha en l'herbei.
A les masies tràgiques de Prudenci Bertrana, s'hi descriuen uns drames que poc podem ara reconstruir des de les ruïnes ocultes a les bardisses. Pocs metres més avall de la Mussara, gairebé amagades a les fondalades de fenàs, oblidades a les rases naturals del vessant esquerre, trobarem un seguit d'edificacions enrunades, que ara són refugi de salvatgines i de ramats ocasionals. Són fosques, amb petites finestres obertes al gruix considerable de la pedra. Hi ha un escalfapanxes amb certa elegància, de pedra groga, en una habitació que sent xiular ventades seques entre els cingles, de cara a la plana gloriosa que s'obre com una terra de promissió. A les masies, el vent fa créixer garrells i xaparrats els pins i els ginebres. Del xalet de les Airasses, no en queda el rastre, perquè la mà destructora dels visitants es rabeja també en una fúria inútil, que eixuga els esperits i els deixa erms. No arribo a comprendre per què aquestes feres abandonen els seus cataus i s'aventuren als aires lliuures i nets de camp i muntanya.
Si la vida que ens explica Bertrana arraulia de misèria i mancances la pobra gent que esdevenia esquerpa en la seva soledat, ara la nova corona són les espines d'arç i romeguera, la sang de la «vitis quinquefolia», verda a l'estiu i encesa a la tardor, i el plor escàs de pluja avara que no entendreix un terreny argilós i calcari.
Ara l'església de la Mussara és una vertadera mostra de mots encreuats: les sigles polítiques fan memòria de sang al rostre de la pau. Les pintades vermelles van tenir el contrapès d'un intent bastant reeixit que decorava l'absis, fet per un noi estranger. La fúria local també l'ha destruït.
Altres indrets de Vilaplana: