En un carreró que davalla...
Autor:
Baltasar Porcel i Pujol
Obra:
Camins i ombres
, 1977
En un carreró que davalla, gairebé vertical, cap al riu, travessant un túnel on hi ha un munt de sacs de palla, cinc gats es barallen, esborrifat el llom, ferotges.
És curiós que, en aquests pobles, ja no s'hi vegin les antigues botigues i els tallers de menestrals. En petit, aquí hi ha el mateix que a la ciutat. El boter, el terrissaire, qualsevol taller d'aquest tipus, ha desaparegut. S'ha d'anar a terres molt pobres per a trobar-los. Monistrol frueix amb la uniformitat del progrés.
A la plaça del pont, a l'ombra d'un sòlid plataner, de tronc gras i rugós, la gent pren un cafè, un gelat. Hi ha una xurreria. S'atura l'autobús de línia, davallen i pugen passatgers. La cobradora és una dona d'uns cinquanta anys, d'expressió resoluda. Duu un vestit marró. D'una petita font, beu un glop, a galet.
Hi ha una pensió-restaurant a la cantonada. Acabava jo de donar la volta, quan es va esfondrar, amb gran terrabastall, la xemeneia de l'establiment. Cauen enderrocs i pols. Em vaig haver de posar a córrer. Caram, amb el poema de Lawrence, això és més seriós! S'arremolina gent. D'una vasta barberia, en surten almenys mitja dotzena de barbers. Emergeix d'una botiga una dona amb davantal blanc. Indaga el que ha passat. En saber-ho, s'escabella a crits:
—Ai, la nena, la nena! Que vingui la nena, que la portin! L'angelet! La nena!
La xurrera la calma. Sens dubte, no s'hi veia cap cos aixafat, sagnant. És de suposar que la senyora botiguera té un cor que vessa amor maternal. O el marit no li fa bé l'amor i la corseca la histèria.
Un pescador, quiet, aguanta la canya, sota l'arc més gran del pont. A les ribes del riu, se succeeixen les hortes, amb abundant vegetació. Hi ha planters de mongetes, de gira-sols, de carbasses. Compro una síndria a un vell d'ulls esbojarrats. L'obro a la sortida del poble. Encara és verda i no té cap gust.
Avança la nit. Els grills comencen a cantar. Ara se sent millor el pas del riu, lent, constant.
