Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
D'ençà la inauguració del cremallera de Montserrat que hi hagué un guarda en el lloc conegut pel pas a nivell, allà on les vies creuaven l'antiga carretera al monestir. Un tal Gardillon va ser el primer en tenir un gos que simulava ser el guarda en un petit pedestal. A partir de 1944, de la feina se'n cuidà Joan Jorba Sans, fill de Monistrol de Montserrat, esguerrat de les dues mans per un accident que tingué, el 1938, mentre conduïa un màquina elèctrica al cremallera de Núria. Ell en tenia dos de gossos amb el nom de Boby i Kuki i quan se li morien els rellavava per altres que anava a cercar a la gossera del Tibidabo. Va introduir una novetat a la tradició, els va vestir vestint amb una capa, però els afegí una gorra de ferroviari del cremallera i unes ulleres. Quan passava el tren el gos prenia posició amb les potes davanteres posades en dos estreps i la gent li anava tirant menudalla ("calderilla"). En el lloc de l'antic emplaçament, que ara centren un plataner i dos coprés, podem llegir textos de Joaquim Renart i Baltasar Porcel que fixen la tradició amb uns cinquanta anys de distància, en el cas del segon quan el cremallera ja havia desaparegut després del tràgic accident de 1953.
26 de novembre 1926 (fragment)
Un dia excel·lent. Ja tantost sortits amb el tren petit de Magòria, el paisatge s'ha anat fent interessant. Colors purs, arbres daurats, camps de cols prodigi de pintura. En el nostre tren, com també en el Metro Transversal, venia una colla de militars que ha seguit fins a Montserrat. A Monistrol tot era una mar de boira que tapava del tot la muntanya. Feia fred, sobretot dins el cremallera, exemplar de vagó de l'any de la picor. Però ja ho ha dit el maquinista: «A mitja muntanya la boira serà a fora.» I així ha estat. El gosset del guardaagulles ja ens esperava amb el seu vestit vermell i les potes dretes, tan seriós com pogués estar-ho el millor soldat un dia de parada. Els cèntims han plogut. Ja vèiem la boira als nostres peus, embolcallant-ho tot, com un immens matalàs desfet. I, entre la boira, sortien els gegants de pedra que, en daurar-los el Sol, prenien formes de cares i quimeres monstruoses.
Una altra vegada, en passar per aquí, em vaig trobar una escena singular, al costat d'una via de tren morta que travessa la carretera. Ho vaig veure de nit, i per darrer cop, fa pocs mesos. De sobte, un llum ataronjat i diminut il·luminava un gos assegut, vestit amb un casquet i una jaqueta vermella. Davant tenia un platet, al qual la gent tirava una pesseta, un duro. L'animal romania immòbil, com en un grotesc embalsamament. Darrera, s'hi veia un home, somrient, amb un altre ca de recanvi per a quan perdés els estreps el que aguantava metxa.
L'estampa provocava un guirigall entre els automobilistes. Les mares gairebé llençaven les criatures per la finestra perquè examinessin bé l'equilibri i el vestit gossívols. Aquestes coses, a mi, em deprimeixen. Els animals són tipus que haurien de poder anar només a la seva, com també a la seva van els homes. Quan l'un imita l'altre, o és forçat a fer-ho, mal assumpte. Els camps de concentració i els parcs zoològics presenten massa semblances.
Altres indrets de Monistrol de Montserrat: