Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Santa Maria de la Tossa de Montbui fou edificada a finals del segle X i començament de l'XI. Se n'han documentat les primeres notícies als anys 972 i 993, quan el bisbe Fruià aixecà un castell i una església, tot i que aquesta romangué inacabada a causa d'una forta sequera que va despoblar la comarca. L'any 1023, una vegada repoblada la vila, es va restaurar el castell i es va acabar l'església. Aquesta és de planta basilical de tres naus, amb absis semicirculars, cobertes amb voltes. A prop, s'hi conserven les restes del castell del segle X, el caràcter defensiu del qual permet entendre la importància de l'enclavament en el procés de conquesta de la Catalunya Nova. Tot un seguit de textos hi poden ser llegits perquè expliquen l'indret des de diversos punts de vista: el primer, un poema de Joan Llacuna, explica com l'austeritat i la nuesa és un dels trets característics del paisatge de l'Anoia; el segon, de Josep Romeu , intenta desenvolupar, mitjançant una sèrie de bellíssimes imatges, quin és el secret d'aquest paisatge que es pot albirar des de la Conca d'Òdena i que s'estén per tota la comarca: finalment, el tercer text, de Josep Vallverdú, és una introducció als elements més importants de la Tossa de Montbui.
Paisatge d'Igualada
Desagençat, nudíssim,
auster i desigual
paisatge d'Igualada.
Somrius amb tos ulls verds,
somrient-te, però, els teus ulls verds.
Desenjoiada i nua, terra meva!
Desenjoiada,
nua terra meva!
Desenjoiada terra.
Sé l'enyor, l'ample enyor dels camins,
la incertesa de vagues dreceres,
quan les albes s'ofrenen brillants
i porugues i lleus, renovades,
i clarors són un verge tribut
redreçat sobre terres dormides;
quan s'enduen la tarda ponents
plens de sang i les llums insisteixen;
quan migdies ardents ceguen l'ull
i les coses de foc esdevenen;
quan les nits fan esquiu el sender,
la humitat confonent-se amb la fosca.
I n'he vist com un braç amical
que m'han dut on l'amor m'esperava;
o d'errívols i arters, plens d'engany,
conduint a destins de paüra.
D'altres, verds, amb ocults rossinyols,
prop d'una aigua fluint amagada.
Avingudes, també, amb clars jardins,
molt a prop de ciutats que dormien.
Però cap n'he fressat tan secret
com aquells que el silenci acompanyen
en la terra que greu m'ha acollit
amb un gest com de mare ferrenya:
camins meus, innombrables i esquerps,
tan solcats de roderes profundes.
Els elements paisatgístics dels voltants de Santa Margarida queden tots superats per la Tossa de Montbui, una de les eminències més visibles de tota la zona. Constitueix l'extrem oriental del serrat de Queralt, i forma una plataforma amb gran balconada sobre Igualada i les vies que se'n van vers el sud.
Al cim del tossal de referència, hi ha dos monuments: les restes d'un castell, com cal que sigui en tot tossal de la comarca, i l'església preromànica de la Tossa.
Actualment existeix un patronat per a la cura d'aquesta joia de tres naus, entrada lateral. planta basilical i triple àbsida. El conjunt, malgrat les seves proporcions reduïdes, evidencia una majestat autèntica.
La imatge de la Verge de Gràcia és venerada a l'església de la Tossa, i té uns goigs que diuen:
Aquesta muntanya - de Montbui-QueraIt.
de la Marca Espanya-n'era termenal.
i de la gent mora - terrible control.
De Gràcia senyora,
doneu-nos consol.
De temps immemorial hi ha culte a la Tossa. Reduït a record el castell, amb l'avançada de la Marca vers ponent i les terres del Priorat, restà nogensmenys l'església, convertida en parròquia fins al 1614. Avui, aquest únic exemplar de l'art preromànic (segle X) consagrat pel bisbe Oliba, és un eremitori amb gran prestigi a la comarca, i un al·licient de primer ordre en l'esfera turística.