Quina família, Déu meu!
Autor:
Antoni Morell i Mora
Obra:
La neu adversa
, 1999
Pàgines:
108-109
Quina família, Déu meu! I l’oncle, el Roc, que vaig haver de treure de la garjola, a la Seu d’Urgell, perquè es dedicava al contraban. Poble fronterer, el seu. Uns i altres de cada cantó vivien de la penicil·lina, del safrà, d’altres coses... Contínuament, dia sí dia no, arribaven forasters, a voltes extravagants, al vell casalot. Sempre tenien la veu estrafeta, com si fugissin de la por. El teu avi, em diu la padrina, li repetia que no indagués. Eren contrabandistes! I tenien el seu diccionari de silencis i de comentaris estrets. El seu codi. Eren gent estranya, sempre havien d’anar plegats. Per protegir-se?
Venien a casa, baixaven dels pobles de França per enfilar Envalira si la neu ho permetia o malmetre’s a la Seu d’Urgell, des de les valls. Reposaven una estona, i el teu padrí els emplenava un got de vi del bixell. Els fardos embalats, folrats de xarpellera, se’ls carregaven a l’espatlla amb les corretges colgades a les espatlles. Els fardos pesaven uns trenta quilos. Les corretges eren ben amples perquè en cas de necessitat, si eren sorpresos pels gendarmes o pels civils, se’n poguessin desfer a corre-cuita. Després, durant la guerra espanyola, Eugeni, també portaven fardos amb penicil·lina, amb medecines. A Espanya no n’hi havia. Tu no pots saber pas quants catalans i espanyols deuen la seva vida a la penicil·lina passada pels contrabandistes des de la frontera del riu Runer. Però, és clar, nen, no he d’exagerar. No tot era filantropia, que bons calerons guanyaven. A més, també baixaven safrà i pebre, arrels d’algunes fortunes del país.
