Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest hotel fou fundat els anys trenta del segle passat per Maria Rosa Pol i Amadeu Piqueras. L'actual edifici, de 800 metres quadrats de superfície, té set plantes i està inclòs dins la unitat d'actuació de sòl urbà consolidat i classificada com a zona urbana contínua d'intensitat 1, on s'hi pot construir amb més alçada. Fou edificat als anys setanta sobre el solar que ocupava l'antic i es va tancar a finals de segle amb la mort dels propietaris i l'endeutament del seu fill. L'hotel tenia 70 habitacions i és una part de la història d'Andorra. Abans de la seva mort, Maria Rosa Pol havia mantingut reunions amb la possibilitat que l'edifici es convertís en un centre sociosanitari o en una residència per a estudiants tot aprofitant que només cal travessar el carrer per anar a la Universitat d'Andorra.
Després del febrer de 1939, s'hi allotjà uns dies Joaquim Amat-Piniella arran de fugir de la victòria franquista a Catalunya. També hi residí el setembre de 1945, abans no s'instal·lés al pis del seu cunyat a la casa Ribas, veïna de l'hotel, on redactà K. L. Reich. Davant de l'edifici, hi escau la lectura d'un fragment d'entrevista que li va fer Montserrat Roig en què explica una trifulca amb un travelxec i un fragment d'Entre el torb i la Gestapo, de Francesc Viadiu, que narra un dels molts episodis de què fou escenari l'hotel en els anys quaranta.
M.R.: Com és que va anar a parar a camps de concentració francesos?
A-P.: Això potser va ser una mica de poc esperit per part meva, potser, eh? És que em vaig trobar sense ni cinc cèntims. Jo no portava res. Aquí hi ha una anècdota curiosa. A mi em van donar un travel aquí abans de sortir.
M.R.: Un?
A-P.: Un travel-check, uns dòlars. I el portava com a reserva, volent dir, esperant que potser un dia faria falta, no? I arribo a Andorra, a Andorra hi havia molts pocs bancs, llavors, n'hi devia haver un o dos. No recordo com en deien, d'aquell banc, Banc Agrícola, no sé què dimoni era, una cosa així... I jo convençut que amb aquest travel aniria allà i em donarien el canvi en francs. Comencen de mirar, s'ho van mirar per totes bandes i em diuen "L'han enganyat, això és fals". "No pot ser! No pot ser que sigui fals!". Diu: "Sí, sí, és fals". Dic: "Doncs miri, m'han ben guarnit". I llavors, doncs mira, vaig vendre el rellotge i...
M.R.: I era veritat que era fals?
A-P.: No, no, no. Després, més tard, quan ja estava al camp de concentració, allà hi havia una barraca de canvi i vaig anar a la barraca de canvi i els vaig portar el xec. I aquí, s'ho van mirar així pel damunt i pam, pam, pam, pam, pam, m'ho van donar. Era per matar-los, saps? És clar, eren bancs, aquells d'allà, d'Andorra, allavorens, bancs de pagès, diguéssim, no? No hi estaven acostumats. Ara és diferent, ara, evidentment, no passaria això a Andorra, ara en saben més que enlloc, però en aquella època no sabien res de res de tot això. Ja els vaig explicar, ja, el què era un travel-check. Diu: "No, això és un paper fals. L'han enganyat". I això potser va ser la causa que va determinar... (una petita causa, ja ho veus, una bestiesa, no?), que va determinar després tota la meva vida posterior, totes les coses que em van passar.
Al voltant de l'estufa de l'hotel Pol, aquells homes, esgotats per la fatiga d'una marxa de més de vint hores sense descans, s'anaven recuperant amb l'ajuda de bones racions de pernil i llonganissa, regades amb bon xarel·lo, devorat tot amb aquell aire que dona el no haver menjat res de moltes hores. Julien, Étienne i Roger, tres joves valons, a l'escalfor de l'estufa es queixaven fort dels membres gelats.
L'odissea d'aquell grup era com la que havien sofert la majoria de les persones que, per circumstàncies imprevistes, havien hagut de fer la travessia de fortuna en ple hivern.
El Grup Maurice havia sortit de Bèlgica evacuat per la cadena d'Eloise. Fins a Tolosa, tot va anar com una seda, però en baixar del tren a l'estació de Foix per més que miressin en totes direccions, no van veure cap individu que s'ajustés a les característiques de la consigna que havien rebut abans de sortir de Tolosa.
-A Foix, un home us esperarà a l'estació i l'identificareu perquè portarà boina basca, pipa als llavis i una revista enrotllada a la mà esquerra. Sortirà de l'estació i vosaltres el seguireu sense demanar-li res. Quan ell ho creurà oportú s'aturarà i llavors li dieu: «Venim de part d'Eloise.» «Doncs, jo soc Lucien», us respondrà. Us entregarà a l'equip de guies que ja no us deixarà fins a Andorra.
Altres indrets de Sant Julià de Lòria: