Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Alliberat del camp d'extermini nazi de Mathausen el juny de 1945, Joaquim Amat-Piniella arriba el setembre a Sant Julià de Lòria, on es retroba amb la seva dona, Maria Llaverias. S'hi està fins a mitjan 1946, temps durant el qual escriu la novel·la K. L. Reich, tal com detalla a la presentació de la primera edició, que podem llegir davant la casa dels Ribas. Segons el seu fill, en efecte, va viure en una casa que depenia de l'Hotel Pol, segurament al número 50 de l'Avinguda Canòlic, casa familiar dels Ribas-Reig. De fet, devia hostatjar-se al segon pis, on tenia la llar el seu cunyat, el Dr. Faustí Llaverias, metge del Comú d'ençà que, el febrer de 1939, abandonà el seu Puig-reig natal arran de l'ocupació franquista. També ens serviran de lectura dos dels poemes del recull Les llunyanies. Poemes d'exili (1940-1946), que, basat també en les vivències de Mathausen, redacta també en l'estada andorrana, i d'un fragment de l'entrevista que li va fer Montserrat Roig, en què descriu les penúries de tota mena patides a l'exili.
Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i de la mort d'aquests ciutadans del món que han creat enfront del nacionalsocialisme la internacional del dolor. No fem la història d'un camp determinat, sinó una composició d'escenes, de situacions i de personatges, trobats als quatre camps coneguts en quatre anys i mig. Quatre camps entre els innombrables que hi havia a Alemanya, però particularment interessants de cara als llegidors d'aquest país, pel segell peculiar que la presència d'espanyols va saber-hi imprimir. Història de sofrença, aquesta, de terror, de mort i també d'esperança; la vida miserable i èpica ensems de multituds d'homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d'anihilar-los: mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l'aiguabarreig de races, de nacionalitats i d'individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d'un duel acarnissat que dura més de quatre anys entre les forces destructores del Camp i l'Home, que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les després i acaba vencent-les.
Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses, estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.
Reeixir en aquesta comesa tindria el doble valor d'haver aportat la nostra veu en la requisitòria del món contra el nazisme i de tributar als companys perduts el més fervent dels homenatges i el més pietós dels records. Milions d'homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat i contribuïren amb llur mort a la possibilitat que la llibertat sobrevisqués.
St. Julià de Lòria, abril del 1946
Retrobament
És perquè he arribat que s'ha encès la vall
i l'albada es perllonga generosa i íntima
mentre els vessants guarden gelosos l'impuls del cor.
Ja no existeixen les nits per al meu temps!
L'espera no és més que l'aurèola
que ha il·luminat amb esclats d'or
el camí massa llarg del meu retorn
i preserven els vents hostils els fruits de la fe.
Ja no sé res del que he volgut,
no recordo res del que he pensat!
Sóc ací, ara, segur de la presència única
i no vull sinó un esguard fix al meu esguard.
Qui ha fet el guió de la meva història?
He retrobat l'oblit i la calma manyaga
perquè la dolor d'ahir s'ha esvaït;
els sentits s'omplen, afinats, d'una gràcia tangible
i l'aire porta un perfum per als meus pulmons.
I ja tot és baixada cap als boscos ubèrrims,
cap a les mars blanes d'onatge dòcil,
cap als espais que inviten al gest folgat...
He estat fidel al que avui val i compta
i el plor s'ha eixugat en el drap dels anys.
Fecunda la sofrença sí, en la vall abrigada,
l'espera ha mort, inútil, i jo he retrobat!
Tardor a la vall
Pels rostos confluents al meu passeig d'avui
posa la tardor taques d'ocre i d'or vell.
Cal que s'aturi el vent a la carena,
que no esborri la imatge dels meus anhels,
que no enteli els colors fecundats de tendresa,
que no pertorbi el silenci dolç d'aquesta tarda!
No estic segur si somnio o no
ara que el riu s'enduu aigües avall les fulles seques;
no estic segur de si vaig somniar un dia
quan trossos meus cedien a l'abrasió del temps.
Hom m'ha ensenyat, això sí, que són bones les anyades
en què l'ànima aprèn el llenguatge de la dolor.
Avui tinc un coixí on reposar les mans
quan res no resta de les senyals que les feriren,
i els ulls somriuen quan veuen somriure
i podrien plorar si plorar vegessin.
Que les neus no vinguin encara amb llur rudesa,
car si les portes es clouen és amb brogit malastruc!
Deixeu, oh dies, que s'aturi aquest moment precís
en què la muntanya comprèn, tremola i estima!
Deixeu que les fulles caiguin sense violència,
que el riu i el meu passeig en siguin daurats,
i que jo en senti el xoc lleuger sobre la màniga!
Que constati que he somniat i que ja no somnio!
Altres indrets de Sant Julià de Lòria: