Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A cal Senzill, situat en el carrer del Xiulet, enfront de la font dels Coms, oficialment de Palau, entre 1940 i 1952 hi va viure Francesc Viadiu i família. Hi redactà Entre el torb i la Gestapo, crònica de les evasions de soldats aliats que ell va dirigir. Hi col·laboraren com a guies Modesto i Valentí, de Saldes, però especialment l'anomenat Carlos, que feia estades més o menys llargues a casa dels Viadiu. Un fragment del llibre ens hi pot servir de lectura.
Els llocs de recepció del Serrat i La Massana foren abandonats, i l'Alfred i el «Ros» baixaren a Sant Julià. Joaquín, que era l'únic que podia viatjar per Espanya legalment, gràcies als seus papers vascongados, va sortir el mateix dia i, per una emissora que funcionava clandestinament a Barcelona, va prevenir totes les antenes del nostre servei a França per tal que canviessin noms, caus, itineraris, ja que la Gestapo, ultra la documentació que havia recollit a la cambra de Joaquín, tenia entre les seves mans els sis polonesos, que poca cosa sabien, i Boby, que ho sabia tot, i podia cantar. Podia cantar, però no ho va fer.
Els mateixos que s'havien rigut dels nostres temors, després del cop de l'Hotel Palanques, veieren un agent nazi en cada una de les persones, per a ells inconeguda, que es passejava per les Valls. Cada dia rebia cinc o sis correus que m'anunciaven els desplaçaments de la Gestapo, moviments que no es confirmaven mai. Era difícil fer bellugar la gent, i en veritat calia, perquè la cadena havia estat trencada altra vegada i s'havia de soldar.
L'Alfred va refugiar-se al meu pis, no gaire de gust, car pensava que, després del cop de La Massana, la segona visita que Niko i els seus esbirros farien a aquestes Valls seria al meu pis de Sant Julià. Niko sabia perfectament que era l'eix dels nostres serveis. Però jo no creia en un nou cop. Amb tot, tampoc no les tenia totes, perquè el nostre servei estava muntat molt lleugerament. S'havia organitzat sense tenir en compte la possibilitat de les incursions dels alemanys.
Quan un cotxe alentia davant de casa, tant l'Alfred com el meu fill ja espiaven per les persianes, i així es passaven el dia neguitosos. Però gràcies a aquella vigilància contínua, el meu fill es va fixar en un individu que per espai d'una hora estigué plantat davant la porta de casa. Era el capvespre del diumenge després de l'assalt a l'Hotel Palanques.
-Mira! Ara no diràs que veig visions -em féu el meu fill, alarmat i duent-me a la persiana-, veus aquell home que està recolzat a l'arbre de davant la porta? Fa més d'una hora que hi és, i no treu la vista del nostre pis.
-No ho diguis pas a l'Alfred, que ja està prou nerviós -vaig contestar-li.
Però l'Alfred, que havia caçat el nostre diàleg al vol, va contestar:
-Què és el que no m'ha de dir? -i mirant a través de la persiana va exclamar-: Mathieu! Però si és Mathieu!
I, qui era Mathieu? Era un altre exemplar digne d'ésser conegut, d'aquella fauna de personatges acolorits i novel·lables que pul·lulaven per les valls d'Andorra durant el torb de la guerra, molts dels quals hi han arrelat durant aquesta postguerra turbulenta. Mathieu era nadiu d'un poble de l'Alt Garona, un muntanyès que havia passat l'adolescència guardant vaques. De gran, va alternar el pastoratge amb el contraban.
Altres indrets de Sant Julià de Lòria: