La Cortinada

El Ferino va ensellar-me el Xato

El Ferino va ensellar-me el Xato, un matxo burell, estelat al front, la pell tremolosa, la pell tremolosa i tèbia del qual m’agradava acaronar mentre fèiem camí. El tenia tan apamat que jo no havia de fer res per guiar-lo: a la vall del Serrat les persones i les bèsties de ca l’Areny caminàvem sempre per terres que eren propietat de la casa, igual que a tot el nord de Catalunya, on podíem dormir cada nit en casa pròpia. Vam arribar a la Cortinada a temps de fer deu hores —un mossec per entretenir la gana fins a l’hora de dinar— davant l’església de Sant Martí. La capella té dos campanars: un de torre de pedres negres, antic i una mica xaparro, i un d’espadanya que van construir quan van ampliar la nau a mitjan segle passat per fer puesto a la gent nova del poble. «Va haver-hi un temps», m’explicava el Ferino, «en què el quart de la Cortinada era dels més pròspers de la vall: els cabalers s’hi construïen cases i s’hi instal·laven pobladors que havien vingut d’altres parròquies. La vida hi somreia d’orella a orella i ensenyava la cara més amable. Anys després, l’una darrera l’altra, en bandada perquè mai vénen soles, van començar les desgràcies.» 

La primera va ser una epidèmia de còlera, que van portar de l’Arieja una colla de treballadors de la Farga del Serrat, abans que es posés el cordó sanitari a la frontera i s’obligués a guardar quarantena en un llatzaret situat a la primera borda baixant el port de Siguer. Trenta-una persones es van morir a l’agost de l’any seixanta-tres. Hi va haver un enterrament cada dia del mes, fins van treure la imatge de sant Sebastià a l’entrada del poble i la pesta se’n va anar per havia vingut. «Però el pitjor d’aquest món», va fer Ferino, «no és la mort de les persones, perquè ja ens n’hem fet la idea, que res hi ha tan segur en aquesta vida com la mort, com incert és el dia que ens ha d’arribar. Més esfereïdora és la desaparició de la terra, que a això, la gent de pagès no s’hi acostuma.» 

Aquesta va ser la segona desgràcia. Va començar cap a mig matí del dia de Sant Ermengol de 1872, en què el cel es va tapar amb uns núvols de color de plom i es va apoquir tant la llum del sol que les gallines anaven a jaure als jocadors i les vaques feien grans bramuls perquè les munyissin. A la vall, durant tres dies, ningú va ser capaç de distingir el dia de la nit. Van ser setanta-dues hores de ploure sense parar i amb tanta fúria, que es van despertar les fonts més profundes i van començar a escopir brolls com la cama d’un home, al mateix temps que els llacs sobreeixien de les comes i creaven uns torrents que feien feredat de veure. El riu Valira, encrespat, semblava que no tenia límits. En Peret de cal Cascarilla de Sornàs, que venia de fer la verema de Cotlliure, a la costa francesa, va dir que així, més o menys, era de gran el mar. L’aiguat va causar molts danys a tots els camins: va arrossegar les peixeres i els capagols a les sèquies, va destrossar els ampits de les prades i va mossegar amb ràbia les terres de camps i horts, d’on va deixar-ne solament les pedres nues. «El cel», va acabar l’administrador, «que ens amenaçava des que alguns eixelebrats es van negar a pagar els delmes al bisbe fra Simó, finalment ens va castigar desplomant-se, convertit en un oceà, sobre l’escassa terra de la vall.»