Pont de Sant Antoni de la Grella

Entre el segon i el tercer túnel, l’espadat queda al descobert tan sol en una vintena de metre

Entre el segon i el tercer túnel, l’espadat queda al descobert tan sol en una vintena de metres. Sembla un esvoranc al cor de la penya. Fou per aquell esvoranc que la lluna tafanera va enviar un feble raig de llum. I fou, precisament, per aquell raig de llum que es van frustrar totes les possibilitats de salvació de Lamonnier, ja que amb la tènue claror que va entrar a la foradada, la fugissera ombra de Lamonnier es féu visible al polonès. Amb un salt atlètic, de felí, es va llançar damunt de la seva víctima i el colpí frenèticament mentre donà senyals de vida. En la darrera represa, Lamonnier ni va oferir resistència, ni va tenir esma de cridar. Totes les seves forces s’havien exhaurit en aquella lluita sense parió, i tal vegada comprenia que la justícia immanent enviava aquell raig de llum per orientar el braç del polonès. Ell que havia entrat en el túnel convençut que despatxaria Joaquin, sucumbia a les mans de la presumpta víctima. 

I la lluna, tafanera, enfilant-se per l’esvoranc, il·luminava la darrera escena de vida de Lamonnier, escena tan patètica com aquelles en les quals el jugà el paper de botxí. 

Quan la lluna es retirava, Lamonnier jeia comatós. Al seu damunt, el polonès extenuat per la lluita, semblava reblat amb la seva víctima. 

Les primeres clarors de l’alba penetraven a l’estreta vall de Lòria quan Joaquin entrava al meu pis.