Monument als Passadors

I no deixo de pensar en aquells anys de l’ocupació a França, Eugeni!

Autor: Antoni Morell i Mora
Obra: La neu adversa , 1999
Pàgines: 77-79

I no deixo de pensar en aquells anys de l’ocupació a França, Eugeni! Ai aquells anys! A casa, a part el Rossendo, que Déu em perdoni, mossèn Ermengol, a casa —ja saps que el teu padrí era un cabut, que ningú no el podia fer canviar de pensar— acollíem tot déu. I que consti que les altres cases feien el mateix: polonesos, anglesos, alemanys, gairebé tots jueus, i alguns gitanos, que també els perseguien els alemanys. 

Fixa’t, Eugeni, ja en aquells anys el nostre país era una ciutat universal, lloc d’acolliment dels obligats a la diàspora, els perseguits. Bé, ara, és el mateix, però diferent. No et tornis a enfellonir, Inés, ara, ara, tot és diferent... Si poguessin parlar aquests túnels, i aquestes roques, i les carreteres i les fronteres! Si poguessin explicar-nos les petjades rebudes al llarg dels anys aquests marges, els horts, aquells prats que ja no existeixen, els darrers pradots costeruts, les feixes, els peixents... Bé, ja tornes a desvariejar, Inés. Sents el cobriment de cor, aquest plas-plas que tant controles i segueixen els metges i l’Eugeni, i que tu estudies meticulosament com una mena de bruixota lúcida: la teva soledat acaronada per l’Eugeni que no et deixa ni un moment. 

Van ser temps difícils, estimat Eugeni. Van ser uns anys on tot just podíem omplir la cocota. El teu padrí, a més, s’engrescà amb la guerra, i amb els aliats i odiava els alemanys, és a dir, Hitler, em sembla que es deia. I resseguia l’acció de la Gestapo, em sembla que anomenaven així aquells tipus que perseguien la llibertat. Eren temps de por, temps de silenci, de rumors, d’amagatalls i de senyals vàlids només per als iniciats. S’embolicà amb altres bones persones per ajudar a fugir gent perseguida pels alemanys. Uns ho feien de bona fe, altres per guanyar-se algun duro perquè, et repeteixo, eren temps de fam. Tot sovint, em portava quatre o cinc homes, moradencs pel fred, que havien arribat pel port de Siguer, a peu, fins al fons de la vall. Jo callava, remugava un xic, t’ho haig de dir, però els llescava un plat de sopa de pa morè, amb un all, i després, un xic de donja o de bringuera. I tornaven a marxar. I així dia darrere dia. No preguntava res. Tot just els fitava els ulls i endevinava més enllà del conc dels seus ulls, la mort, el buit, i una indescriptible malfiança que s’anava esvaint a poc a poc quan els parlava jo, l’Agnès, només en català, o en els quatre mots de francès i de castellà que vaig aprendre quan anava a estudi. Fa tants anys! Es parlava de traïments, de dobles jocs, d’escamots de la Gestapo que de nit assajaven, salvant la neu que aleshores queia més que ara, d’esberlar les accions dels petits i escollits grups de gent del país i dels qui sumaven des de fora i que lluitaven per fer triomfar els aliats. Ai, Eugeni, què és la llibertat? No ho he sabut mai. Jo sóc lliure, ara? Au, boja, fui, fui, que cada dia desvarieges més.