Hostal Palanques

Ja havia passat els túnels de la carretera, deixant al darrere, com una joguina, el pont de Sant Antoni. Anyós es veia il·luminat per la lluna, com l’ermita de Sant Cristòfol a la dreta del conductor. Sant Cristòfol li féu recordar la novel·la que feia poc havia llegit de Romain Rolland, on el Sant, protector de xofers, protagonitzava les darreres pàgines. L’ermita que el sant tenia a Andorra no semblava dedicada a un sant tan important, capaç de cloure una novel·la de la categoria del «Jean Christopher». El poble d’Anyós tenia enceses dos o tres llums. Des de dins del vehicle, donava una certa basarda veure els llums d’Anyós perduts i minsos, al cim de la muntanya, com dues llumetes de llàntia, la llàntia dedicada a sant Cristòfol. 

La Massana ja era un poble complet, amb un hotel a la carretera: l’Hotel Palanques. Mirà el rellotge i, veient que tenia temps, parà el cotxe i entrà a l’Hotel Palanques per beure una cervesa. Coneixia bé la gent propietària de l’hotel. Li serviren la cervesa. El vell Palanques li preguntà on anava per aquelles rodalies. Digué, de la manera més natural del món, que anava fins a Ordino, a buscar uns quants contrabandistes. 

—Que et dediques a fer el taxi, Josep? 

—Faig un favor al propietari del cotxe, que està malalt. El pobre xicot m’ha demanat que li fes aquest viatge. Com jo ja tinc la feina feta... 

—Ben fet, home! Un favor sempre es pot fer a un amic. 

S’acabà la cervesa i sortí al carrer. Llavors veié passar un cotxe que immediatament va reconèixer. Gràcies a la llum de la lluna, pogué veure qui anava a l’interior. Sens dubte era l’italià de Canillo. Darrere, el seguia un altre cotxe de la Vegueria francesa. No sabent el perquè, s’intranquil·litzà. Preparà una pipa i es quedà pensatiu, assegut dins el cotxe.

A onze hores de la nit, dos potents «Mercedes» de motors silenciosos pararen davant l’Hotel Palanques de la Massana i sortiren quatre individus de cada un. Els xofers giraren els cotxes posant-los en direcció descendent. 

El que dirigia el grup era un home i portava un capell tirolès, d’un verd fosc. Quan foren girats els cotxes donà uns consignes als xofers, féu signe als set homes que esperaven a les voreres, i entraren a l’hotel. Dintre l’hotel, a la sala del cafè, hi havia molts parroquians, però feren cas omís de la presència dels vuit estrangers: gairebé cada dia en aquella hora, aproximadament, hi acostumaven a arribar grups similars, encara que no tan ben vestits. D’altra banda, en aquell grup hi havia una persona que era molt coneguda de la casa i dels seus parroquians. Els vuit estrangers donaren un cop d’ull per totes les sales de la planta baixa de l’hotel: després s’enfilaren escales amunt. 

Al primer pis, l’home del capell tirolès avança amb precaució per no fer soroll. Es posà davant del número 5, mirà pel forat del pany, es va treure una clau de la butxaca, va obrir la porta i encengué la llum. Junt amb tres homes més va entrar a l’habitació, que era la que tenia reservada Joaquin per quan es quedava a la Massana. Allí guardava documentació, filiacions de la gent que arribava. Els quatre homes de la Gestapo hi feren un minuciós registre i sortiren amb una maleta i una cartera plena de documents que el descuidat de Joaquin s’hi havia deixat en desordre una mica per tot. Els mateixos homes es dirigiren després a l’habitació número 9, que era la d’Alfred. La van registrar com l’anterior, però no hi van trobar res relacionat amb el nostre servei: en canvi, la Gestapo va creure que era d’interès el ben proveït guarda-roba de l’Alfred. Uns quants vestits, unes quantes camises que els deixebles de Himmler van emportar-se com a peces de convicció. 

Pujaren al segon pis i anaren directament a l’habitació número 14, que era la de Boby. De fora estant sentiren el tecleig de la màquina d’escriure, senyal inequívoc que la cambra no estava buida com les altres. L’home del capell tirolès picà a la porta: 

—Oui! —va respondre Boby des de dins. 

Va parar el tecleig de la màquina, es va obrir la porta i va aparèixer Boby, que va quedar astorat en trobar-se amb l’home del capell tirolès acompanyat de tres persones, totes amb la pistola apuntant-lo. 

—Tu! —exclamà. 

—Jo mateix en persona. No era esperat, oi? 

La sorpresa de Boby no es pogués exterioritzar perquè els quatre visitants l’apuntaven a boca de canó, obligant-lo a entrar dins de la cambra, on l’emmanillaren. 

—Repeteixo: no t’ho esperaves, oi? —digué altra vegada l’home del capell tirolès. 

—Francament, no. I això que la vostra visita havia estat avisada amb antelació.  

—Per qui? 

Boby no respongué. 

—Per qui?, pregunto. 

—No insisteixis, Niko; el temps que has conviscut entre nosaltres t’hauria de servir, almenys, per saber que no som mouchards. No ho serem mai, passi el que passi. 

—Ho sento per tu. Sempre m’has estat simpàtic i admiro la teva intel·ligència. Espero que comprendràs la teva situació i no m’obligaràs a emprar procediments que amb tu em serien dolorosos. Digues, de moment, on és Joaquin i els altres.