Farga Rossell

La casa Areny havia viscut anys de gran esplendor econòmica

La casa Areny havia viscut anys de gran esplendor econòmica quan les fargues que explotava al llarg el Valira Nord —del Serrat a la Massana— produïen el millor ferro del Pirineu i rècules interminables de mules el baixaven fins a Vic, Manresa i la mateixa Barcelona. Però cap a mitjan segle, van canviar els signes dels temps i les fàbriques van aparèixer a la plana com bolets amb les pluges de setembre. Començava una lenta agonia, un esfondrament progressiu de les petites indústries familiars del Pirineu, algunes tan antigues com les muntanyes. Quan jo era petita, els senyals de la decadència de la indústria a Andorra eren ja evidents i descoratjadors: la canalla nedava a l’estiu a les basses de l’aigua que aportava l’energia a la Farga del Serrat, les bardisses i l’herbam cegaven les canals de pedra que alimentaven la trompa, i els coberts es veien mig ensorrats i amb les ortigues que sortien per les finestres. Els encontorns s’anaven convertint en un paisatge desolat, negre de cagaferro. Aquell estiu de 1882, encara havia arribat a Ordino una colla de treballadors francesos del poble d’Auzat —més estropellats per l’edat que els edificis— a posar en marxa el martinet de la farga d’Areny. Van elaborar uns quants quintars de ferro en barra per vendre als pagesos de la zona i a alguns clients fidels, que, malgrat pagar una mica més, prefereixen el ferro etern de les fargues d’Ordino.