Estació de Pal-Arinsal

Davalla, l’Àlex, Arinsal avall. Les volves de neu s’espargeixen lentament. I ell sospita —no sap per què— que mai no es mourà d’aquestes feixes, d’aquests camps, d’aquestes valls a les quals la neu l’aboca. Però no es deixarà enganyar malgrat els xiscles dels bagaleus.

I es farà càrrec, l’Àlex, de la gossa, filla del Quisso de la padrina, la Dascha, com a preludi potser de ser hereu lúcid de l’Agnès, filla i mare de la neu adversa.

Serà hereu també d’aquests bonyeguts cims, de la fondària maleïda de les valls. Ha rebut, l’Àlex, un salconduit de feixucs segells. Trobarà, l’Àlex, l’osmosi entre la gavina lliure i la grandalla tot just nascuda, sota tones de neu adversa?

Haurà d’emprar eines noves, el fill gran de l’Eugeni, el seu hereu. Ho pensa, i així ho dirà al pare, a l’Eugeni, mentre Ja darrera mossa de la nit s’esmorteix de son al seu costat.

Més enllà de l’automòbil, semblaria que la vall es ventila. Que, com gecs vells quan hom regira butxaques, va naixent un altre tipus de neu. Més dòcil, menys crua.

Pensa també en l’Agnès. I de cop i volta li puja com una mena de cobriment de cor. I malgrat que alguns assagin de fer-li-ho creure, ell, ara ho sap, no tot s’acaba aquí, rodejat de neu. Sap, també, que li serà difícil dir-ho al pare, ell tan cafit de la padrina. Però és dur passar de la neu adversa a la neu mannà, i l’Eugeni ho ha de capir.

Ha de fugir dels paranys de tants anys, de tants ensurts, ha de saber conèixer, de nou, quan el temps anuncia neu. 
El seu ésser ja mai més no podrà romandre escindit, així ho dirà al pare, per aquella maleïda neu, per aquesta dolça neu. Ha d’espigolar en la seva memòria, l’Àlex, i descobrir que les boires són tan seves com del seu pare i de la vella padrina, l’Agnès.

Sorgeixen, ara, a aquesta hora de la matinada, gairebé als límits de l’alba, espigons nous, on amarrar el vaixell. S’esberlarà el temps? Grapeja mentalment, l’Àlex, els indrets pels quals travessa, colgats de neu que cau i cau...

Esparses pel prat, les vaques
peixen,
capbaixes, immòbils,
rocs caiguts dels cims.

M’he assegut sota un àlber
i m’he descalçat.
Els núvols suren de cim en cim.
On van els núvols, tan a poc a poc?
Els peus, nus, cerquen la frescor de l’herba,
feliços
com llangardaixos.

Hi ha un verderol, només un,
que, amagat en la boscúria,
sembra pels aires
records
del paradís perdut.

També hi ha una font amb una veu de nou-nat.
Entre la molsa i les pedres,
la font parla el llenguatge
de la infantesa
del món.
De sobte, sobre una flor de trèvol
s’atura una libèl·lula,
nova i lluminosa
com un vers del vell Hesíode.

Quan el ventijol que ve de Comapedrosa
arriba, la suor que em mulla la camisa
em refresca el pit.
Els ulls s’obren per a encabir tot el paisatge.
I ací, com arreu del món, neix la pregunta:
—Per a què deu servir un decorat tan bell?

Com si de sobte el temps alentís el seu curs,
ara la pedra estableix una nova 
cadència dels mots.
                Perdura en el silenci
aquell so greu de plenitud,
de vida compassada només amb el vaivé
de sols i pluges.
                Onsevulla que els anys
em portin, acompanya’m,
record d’aquest instant, i fes-me fort.