Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta església es troba de ple en l’engorjat de la Grella, sota els túnels del mateix nom, i del poble de Sispony. Es troba adossada a la pedra on el riu Valira del Nord passa profundament engorjat entre altes parets de pedra i densa vegetació de ribera en l’antic camí que unia les parròquies de la Massana i Escaldes-Engordany. Les obres de l’obertura dels túnels viaris la van malmetre fins a destruir-la en bona part, però més endavant va ser refeta completament. Està dedicada a sant Antoni Abat, patró dels traginers, que l’invocaven abans de passar per aquest mal pas engorjat. Un centenar de metres per sota hi ha el pont romànic de Sant Antoni de la Grella. S’hi celebra un aplec el 17 de gener.
La construcció dels túnels ha canviat profundament l’antic traçat de la carretera, on es van esdevenir els fets que narra Antoni Forné en uns articles publicats poc abans de morir, dels quals podem llegir un fragment del desenllaç en aquest espai a redós de Sant Antoni de la Grella, com també la versió novel·lada que en feu Norbert Orobitg a La pau en la guerra.
Autor:
Antoni Forné i Jou
Obra: Andorra7. Setmanari d'informació del Principat. La Gestapo a Andorra (III) (15/09/1979) , 1979
Pàgines: 23-24
Obra: Andorra7. Setmanari d'informació del Principat. La Gestapo a Andorra (III) (15/09/1979) , 1979
Pàgines: 23-24
El 27 de setembre de 1943 va arribar al Serrat, amb penes i treballs, una expedició de 5 polonesos conduïda per un dels nostres guies. Fou la més petita de tota la campanya i també la més dissortada, l'única que sucumbí. En realitat, havien sortit de França 6 homes i el guia. Però els sorprengué una tempesta de neu pirinenca, en passar el Port de Siguer, d'una tal intensitat que un d'ells, a causa del fred i de l'esgotament, morí a la muntanya. No venien equipats per a la neu i portaven encara roba d'estiu. No van poder salvar-lo els seus companys ni el guia, car tots van arribar a un límit extrem de defalliment. Des del Serrat, el guia i dos homes del país van intentar retrobar-lo, però fou endebades; la tempesta continuava i havia esborrat totes les traces.
L'endemà, dia 28, vers les onze de la nit, vaig sortir de l'Hostal Palanques en un cotxe conduït per Eduard Molné, xofer molt experimentat, fill del senyor Francesc Molné Rogé, amo del dit Hostal, ambdós vivents actualment. Ens acompanyava un dels nostres guies, Alfred Vicente Conejos, conegut habitualment pel seu segon cognom, també vivent i resident des de fa molts anys a Sant Julià de Lòria. Vam trobar-nos amb els 5 sobrevivents polonesos d'aquella expedició al Serrat i vam baixar a peu amb ells, en Conejos i jo, fins vora Llorts, on ens esperava l'Eduard amb el cotxe, un petit Renault de 5 places. Pujàrem al cotxe; anàvem al davant el xofer, jo i en Conejos, i al darrere, 3 polonesos asseguts i els altres dos ajupits damunt dels seus companys, com podien, és a dir, molt estrets.
En arribar a la Massana, tot just havíem entrat al revolt de Casa Hostaler Vell, vam veure de sobte dos cotxes francesos, un Delaye i un Citroën, parats davant la porta de l'Hostal Palanques, en direcció a Andorra la Vella i vora d'ells, 4 o 5 homes drets portant gavardina. Fou en Conejos qui, el primer, exclamà instintivament: "La Gestapo!"
[...]
Finalment, en començar la baixada de la Serra de l'Honor, els alemanys van començar a tirar amb les pistoles, dues o tres vegades seguides, però no a matar, sinó segurament per espantar-nos més i fer-nos aturar. La nostra reacció fou com segueix: en Conejos digué: "ja tiren, jo salto, a mi no m'agafen viu aquesta gent!". L'Eduard decidí de parar, per intentar salvar la vida, si bé ell no es podia escapar, ni tan sols moure's, per falta de temps, car teníem els perseguidors a uns tres metres de nosaltres, des de feia molta estona. Jo vaig estar d'acord a parar, amb la idea de saltar del cotxe i intentar salvar-me, a l'empar de la nit. Vam avisar els polonesos que anàvem a saltar i que ho intentessin també ells. Tot seguit, l'Eduard s'avorà a la dreta, just a l'embrancament de la carretera de Sispony, molt més estreta aleshores, i es parà de cop, cobrint amb el cotxe la nostra fugida.
En uns segons dramàtics, saltà en Conejos, i jo al seu darrere, i ens posàrem a córrer carretera de Sispony amunt, i pujant tot seguit a les feixes superiors.
En saltar del cotxe, vaig sentir un sol tret de pistola, que no ens tocà. La nostra maniobra ràpida degué sorprendre els alemanys i ens va permetre de salvar-nos, si bé solament en Conejos i jo. Els 5 polonesos, massa estrets al seient del darrere del cotxe, no van tenir temps a saltar; i l'Eduard es veié a l'instant apuntat amb una pistola, per en Nico, precisament! No es va moure, ni ho intentà.
Autor:
Norbert Orobitg i Carné
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgines: 194-196
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgines: 194-196
Començà a guanyar velocitat, distanciant-se del cotxe de la Vegueria. En un revolt, veieren l’altre vehicle que anava al davant. Ja deuria ésser prop dels túnels. Als túnels, segurament tenien calculat fer l’assalt al cotxe que conduïa en Josep. Tota la immensitat del perill se li presentà clarament a Josep. Calia jugar-se la vida. Ell anava desarmat. Mai no havia utilitzat armes de foc, ni de les altres. En Calvet preparava la metralleta. En Rafel també. Llavors en Josep sentí una nova seguretat. Li feia l’efecte que les armes que sentia que es preparaven, eren la garantia de la vida de tots i cada un dels seus companys de viatge. Els tres militars també es deurien preparar.
Ja tenien el pont a la vista.
—Ara. Para’t!
La frenada fou ràpida. Tots llurs cossos anaren empenyuts endavant. En Calvet obrí la porta i saltà com un llamp. En Rafel també... però què passava? Quelcom estava equivocat. En Rafel dirigia la seva metralleta a l’esquena d’en Calvet. En Josep cridà com un foll.
—Atenció Calvet... En Rafel!
En Rafel disparà, però en Calvet tingué temps d’esquivar les bales. La lluna, com una llàntia imparcial, donava claror a aquella baralla tràgica. La metralleta d’en Calvet enfilà Rafel i li foradà el cap, els ulls, el pit, el ventre... Els homes del cotxe de la Vegueria ja havien saltat del seu vehicle. Tots dirigien els seus trets sobre en Calvet. Aquest desaparegué per entre la vall petita dels dos molins. Els cinc alemanys de la Gestapo que anaven en el cotxe de la Vegueria voltaren el cotxe del Josep. Aquest s’havia quedat sense parla, com esmaperdut. No podia ésser real tot allò! Prompte es despertaria d’aquell mal son... però en Rafel jeia mort al seu davant. En Rafel era ben bé un ésser real. Els llums del cotxe contrastaven el rostre ple de sang, cargolat com un monstre.
—Traïdor! —exclamà en Josep, i apagà els llums. No sabia ben bé el què es feia. Què passaria ara? Amb la fosca hi veia més clar. La veu d’un dels homes de la Gestapo li ordenà, amb un accent francès-alemany, que tornés a encendre els llums. No tingué valor de mirar novament el rostre de l’home culpable de la situació que els colpia. Sempre hi ha un traïdor en els conflictes entre els homes. Judes va trair Jesús; Esfialtes l’exèrcit de Leònides; Bellido Dolfos a Sanxo de Castella; el Mariscal Petain a França i tants i tants altres que no figuraven en les pàgines de la Història, que eren traïdors de petits conflictes quotidians? Aquests petits traïdors eren més repugnants que els grans traïdors de la Història. Com en Rafel, que havia traït l’amic i la causa que va comprometre’s a defensar. No volgué mirar al seu davant. Girà l’esguard enrere i mirà els militars. Aquests es mantenien erectes, estoics i dignes, enmig del drama que els tocava viure. No perdrien la correcció. D’això, n’estava segur en Josep! Si almenys en Calvet s’hagués salvat! Què seria d’ell i els tres militars?... «La Boheme» continuava la tragicomèdia d’amor. Sonaven grotescos els sons melòdics. Un alemany ordenà d’apagar la ràdio. El silenci caigué com una llosa. El silenci i la nit. El silenci, la nit i la Gestapo. Els alemanys parlaven entre ells. Tragueren el traïdor mort i el dugueren endins, fora de la carretera, darrere d’uns boixos. Dos alemanys, amb les pistoles a la mà, entraren dins el vehicle, i s’assegueren a la vora d’en Josep.
—Apa. Ara endavant, sense fer torteres, altrament et foradaré el cap. —El canó de la pistola, fred i contundent, tocà el parietal del cap d’en Josep. Una esgarrifança com la que sentia quan els bombardejaments aeris, li glaçà el cap. Desembragà. Tornà a posar el cotxe en marxa i entraren en els túnels. Anyós quedava al seu darrere, amb l’ermita de Sant Cristòfol, patró dels xofers, i els túnels donaren ressonàncies diverses als sorolls dels motors. L’altre vehicle de la Vegueria s’esperava allí. L’italià s’apropà a la finestra on estava en Josep.
—Què ha passat? —preguntà en francès. L’alemany que havia portat la veu cantant, li ho explicà. L’italià llançà paraulotes grolleres que, dites en italià, semblaven menys grolleres que si fossin dites en català.
—S’ha escapat! No sabíeu que aquest home era el que més estimava agafar? Sou uns rucs, uns imbècils... —Estava rabiós. Es dirigí a en Josep.— Procureu seguir-nos regularment, sense cap intent de res. Entesos?
L’italià tornà al seu vehicle i la caravana dels tres cotxes es posà novament en moviment, vers Andorra la Vella.
«On anirien? On?»
El pont de Sant Antoni quedà enrere com un pont d’un pessebre monumental. L’aire fresc de la nit retornà la serenitat al Josep, que conduïa el cotxe ja deslligat del passat, que tan sols feia uns segons era la raó fonamental de la seva existència. Ara, era un combatent més, un home disposat a jugar-se la vida a cara i creu, com ho féu, uns minuts abans l’amic entranyable, que s’havia perdut en la nit andorrana.
Altres indrets de Maçana, la:
Indrets