Port de Perafita

Ara els pins ja eren més dispersos i anàvem deixant el bosc. Al davant apareixien unes grans extensions pelades: eren els prats més alts. D’un color ros d’herba seca. Allò ja era més salvatge i solitari. El sol escalfava però venia l’aire fred del costat de la neu. Les caputxes de neu que no se’n van mai d’aquelles crestes tan altes, ni a l’estiu, eren allà mateix: semblava que les podies tocar estirant la mà. El cel blavíssim, ni un núvol. L’itinerari era fantàstic, escapar-se era fantàstic! 

Vam passar pels llacs. No havia estat mai tan amunt ni havia vist mai uns llacs tan transparents. Estan allà... per a ningú. En baixar del cavall, ells se’n van anar directe a l’aigua, que era gelada. Jo havia d’estirar una mica les cames i moure els ossos de l’esquena perquè estava baldada. No s’ha de muntar després d’una nit de no dormir... 

En Martí em va fer menjar una mica d’aquell còctel de pastor que portava. Jo no tenia gana, però encara faltava un bon tros i era millor fer-li cas. 

Després les pujades ja van ser més suaus i els colls més baixos. Es notava perquè el Salamero no anava tan asfixiat. I ja hi començava a haver arbres una altra vegada. 

—Això encara és Andorra? 

—Ara n’estem passant el límit. Aquí on comença aquest bosc s’acaba Andorra.  

S’acaba Andorra... El sol, cada cop més a l’esquena, s’anava amagant; i l’aire començava a tallar la cara. 

—Veus aquells pendents, verds, allà baix? És Cap de Rec, ja hi som. 

Davant nostre es veien muntanyes i més muntanyes, posades com onades immòbils. Eren de color rosa perquè encara els tocava una mica de sol, les últimes gotes. A terra, entre l’herba s’obrien naixements d’aigua que es buscaven, s’ajuntaven i formaven petits recs que corrien avall. I els cavalls al trot, vinga esquitxar... 

Uns ocells foscos rondaven alts fent cercles i vigilant de lluny. Havien de ser molt grossos. 

—Són astorets... —En Martí es va aturar i no em va explicar res més d’aquells ocells perquè es va fixar en una altra cosa; allà al mig d’una esplanada, una soca morta, blanquinosa, alçava els braços entre una pila de pedres rodones cobertes d’una molsa grisa.