Hospital de Nostra Senyora de Meritxell

Ja no vaig tornar a badar boca fins que vaig aturar l’Audi darrere de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, prop de la porta d’urgències. L’Enric i la Neus van desaparèixer a l’acte. Jo m’ho vaig prendre amb més calma. Havia d’aparcar correctament. La Susanna s’ho va rumiar i es va quedar amb mi. Potser s’imaginava que fugiria esperitat. Ella és de les poques persones que coneix la meva aversió a tot allò que fa pudor de formol i desinfectants. «I tu volies ser metge?», se’n fot de mi, de tant en tant, però sortosament no gaire sovint. No li ho permetria. 

L’hospital Nostra Senyora de Meritxell és una clínica amb vistes, com diu bona part de la població de les Valls. La plaça, penjada i enlairada del carrer cinc plantes, és un lloc ideal per gaudir d’una visió panoràmica de la ciutat, i els bancs al sol ofereixen el repòs i la pau per poder llegir el diari amb tota tranquil·litat. L’oncle Joan, ja retirat, ho fa força sovint. Ell va viure tot el procés de construcció de la magna obra, que va significar una despesa de més de cinc mil milions de pessetes, el doble del pressupost, i que va passar per mans de tres ministres, allargant-se i allargant-se i arribant a extrems de veritable descontrol. I és que a Andorra, misteriosament, les grans obres públiques solen costar molt més del pressupostat. 

L’oncle Joan, quan obre la boca per recordar aquests fets, no deixa anar flors. 

Tanmateix, com sempre passa, ara ben pocs recorden l’enrenou que va significar construir l’enorme edifici de disseny corbat, amb heliport i tot, que va néixer amb capacitat d’expansió, però que les peticions dels metges, de les infermeres i del personal de l’hospital havien deixat sense cap possibilitat de créixer. Tothom hi va dir la seva i la va fer. Hi ha coses difícils d’engolir. Resulta que abans, amb cinc vegades menys d’espai, es podia fer tot, i ara no hi ha lloc per a res. 

En acabar les obres van crear una comissió per tal d’investigar les desviacions, brutals desviacions del pressupost, i tot va quedar justificat, malgrat que bona part de la població no podíem entendre les raons esgrimides per aquesta disbauxa. El temps, l’augment dels costos, la inflació. La qüestió és que l’informe es va tancar i tothom va callar. Enrere quedaven les anècdotes i davant un enorme deute per afegir a un pressupost governamental que amenaçava de fer aigües pertot arreu. Bé! Si més no, teníem un gran hospital. 

Llavors vaig pensar en l’Enric. Les desgràcies sempre es presenten a l’últim moment, per culpa d’una bajanada. Com se li havia ocorregut afegir pernil a la coca? I es va posar com un infant malcriat, tot i que la Neus li va dir que ja era prou bona. Si barregem el salat amb el dolç encara serà millor. L’Enric és així. Li havien regalat un pernil de primera, dels de pota negra, serrà autèntic, i volia que el tastéssim, tant sí com no. Per què no l’havia tret amb l’aperitiu? Ah, no! Era una sorpresa. Doncs guaita la sorpresa. Un bon tall a la mà.