Caldea

Les aigües són bones, saludables i fortes a causa de tanta pedra ferruginosa. Les fonts ferruginoses són moltes en les muntanyes; les principals són les que hi ha al S. del Fanè a un quart més amunt, la font roja del Puy a 2/4 de la Massana abundant, i molt suau, i la de Llorts, que se fa rajar a la aigüera de casa Fitjat, que és encara molt més ferruginea que la del Puy. Los menjars, encara que comuns, són gustosos i los pernills són exquisits. Tenen lo cel serè, i hermòs los aires, encara que freds i forts fan lo terreno sanitós. 

Tot lo peu de la muntanya en què està edificat lo poble de les Escaldes brolla d’aigua sulfurea, i s’hi troben vàries fonts abundants d’un calor excessiu bones per beure i per banys sulfureos, bé que no hi ha comoditat per banyar-se i los que hi van han de valer-se de bogaders, de pasteres, o de la banyera de llauna que lloga lo petit Canturri. És de particular estimació la petita font de raja en lo torrent de Madriu més amunt del Barri no sols per la temperatura de son calor com aigua tèbia, sí que també per tant sulfurea, que lo d’Anton Ximenes metge d’Andorra l’aprecia al millor sulfureto, i com a tal causa los més bons efectes als que les prenen. És llàstima que no s’haja efectuat mai lo fer uns banys termals en dit poble de les Escaldes a pesar d’haver-se proposat tantes vegades, especialment en lo lloc d’aqueixa última font, tan pròpia per uns banys temperats.

Era impossible que sabés que havia anat tres vegades al llit amb la seva dona. Tres vegades, tres. La darrera a Caldea. Tècnicament sense llit. Potser això era un eximent. Havíem quedat per anar-hi cadascú pel seu compte. Vam anar coincidint, com qui no vol la cosa, a les piscines d’aigua calenta, a la zona exterior, a les cassoles-jacuzzi. Ens tocàvem per sota l’aigua, li resseguia amb el dit la veta del biquini, arribava fins allà on podia, al naixement del cul, a la part inferior dels pits. De la superfície en avall tot estava permès, sempre que els caps que sobresortien de l’aigua observessin una casta circumspecció. Ens vam quedar sols en una de les saunes, i sort n’hi va haver que de seguida va entrar algú, perquè encara l’hauríem feta grossa. Sense poder-nos aguantar més vam sortir del recinte, ens vam canviar en un moment i vam baixar al pàrquing. Al seient del darrere del seu BMW familiar, que vam haver de moure per deixar-lo en una plaça més discreta, vaig posar les banyes al comissari Aiguadé per tercera vegada, el mateix que m’estava donant conversa davant del seu cafè amb llet com si res no hagués passat. I res no havia passat, és clar. Jo no li ho diria pas, i la Mei tampoc.