Port d'Envalira

La carretera des del Port té 5km, fins que arriba a la ratlla de França. L'abandonàrem per la drecera, que en rapidíssima pendent per englevat i roques, decantant-nos a l'esquerra, ens dugué a la Font de la Gabatxa, d'aigua riquíssima. En aquell indret, a un tret de fusell, hi ha l'estany de Font Negre, on naix raquític l'Ariège, que a Ax és ja un riu formal.

L'imposant silenci de la naturalesa és aquí sols interromput pel dringar de nombroses esquelles de diferents sons, i arreu on la vista s'escampa es contemplen grans ramades de bestiar boví, cavallar, de llana, etc., que animen aquelles soledats.

Al cap d'una hora d'haver començat la davallada ens trobem junt al migrat Ariège, entre unes cabanes de pastors, els quals, a canvi d'una almoina, perquè el preu que ens fan pagar no sembla altra cosa, ens deixen assaborir riquíssima i perfumada llet en toscos vasos de fusta. L'indret on es troben aquestes cabanes és conegut pel Pas de la Casa: la ribera dreta de l'Ariège és ja territori francès. Nosaltres seguírem l'altra ribera, que és encara andorrana i coneguda per La Solana, i per camí més que traçat endevinat pels guies, faldejant el repeu de les muntanyes per passos perillosos, arribàrem, després de travessar el riuet de Sant Josep, al peu del Port Dret o de Soldeu pròpiament dit, que té 2.575 metres d'altitud. Per ell passa la línia telegràfica, i a l'hivern és el sol camí per als pocs viatjants, contrabandistes o paquetaires que trepitgen aquesta terra inhospitalària, i als quals guien i orienten una mica els pals de dit telègraf quan la neu tot ho invadeix.

Per raons d'humanitat, és imprescindible que els Governs de França i d'Andorra es posin d'acord per a fundar dos refugis: un en el Cap del Port i l'altre en el Pas de la Casa. Moltes desgràcies podrien així evitar-se, perquè en paratges tan perillosos troben tràgica mort molts infeliços que en la lluita per la vida cent voltes s'exposen al franquejar el Pirineu en busca d'un pobre bocí de pa, essent la neu d'aquelles augustes soledats blanca mortalla d'homes bons per a treballar i gaudir de la vida.

Tenia els ulls d’un blau tirant a violeta. 

No era de naixement. Era de mirar el cel de tan a prop. 

Duia un vestit aparracat amb pedaços de vellut de diferents tonalitats, com si s’hagués tirat per sobre unes estovalles gastades de quadres; es cobria el cap amb una gorra de visera decantada i es calçava uns esclops de fusta tallats a navalla. Alt i escardalenc, palplantat a la vora del camí del port, la llum obliqua del matí li atorgava l’elegància dels avets mil·lenaris. 

Feia una estona llarga que els guaitava mentre hi pujaven penosament. 

Quan els va tenir a tocar, no va mostrar gens de sorpresa, com si el fet de trobar-se uns senyors estrangers, abillats amb l’uniforme estrafolari dels excursionistes —jaqueta de vellut cendrós, pantaló lligat al genoll, botins i botes de claus de cabota triangular, casc de suro de doble visera i el llarg piolet que anomenaven alpenstock— enmig de les pastures de la Solana del Pas de la Casa fos una cosa habitual. 

Ells, en canvi, si se’ls hagués presentat l’emperador Carlemany en persona, si el ramat d’ovelles i cabres que pasturaven indiferents, amb l’abstracció innocent de les bèsties, haguessin estat dames i cavallers amb armadures brillants de la seva cort imperial, no s’haurien quedat més astorats. 

Aquell pastor d’aspecte imponent era el primer andorrà que veien. 

El grup el formaven quatre amics. Puritans, excèntrics i flegmàtics: quatre anglesos de caricatura. Havien salpat del port de Southampton a mitjan mes de juliol per complir un vell somni: viatjar cap al sud, partir a la recerca del sol i de la llum, com ha vien fet al llarg del segle molts compatriotes seus, personatges amb ànimes malaltes per la malenconia i pulmons corcats pels bacils de Koch. 

Poetes i tuberculosos exquisits. 

Qui dels quatre va escriure el llibre?, demano amb suavitat a la Maria. 

L’Henry Ballantine, un enginyer naval que, malgrat la seva professió, semblava l’únic anglès a qui el mar deixava indiferent. Es va convertir, sense voler-ho, en el líder del grup i en el narrador de l’aventura. Ja havia mort quan el llibre es va publicar l’any 1894 a Liverpool. Un amic va trobar el manuscrit al seu petit apartament de solter. No sabrem mai si tenia intenció de donar-lo a la llum o si el va escriure com una mena de diari íntim i personal, un quadern de bitàcola destinat a perllongar el plaer i els ensenyaments del viatge. 

Se’n va tirar una edició curta, enquadernada en marroquí i sense cap gravat ni fotografia. Una llàstima, perquè les fotografies que van fer durant l’estada a Andorra van resultar estranyes, fins i tot diria que misterioses. 

Unes fotos misterioses? La història promet ser fascinant avui, em frego les mans com un nen a punt d’obrir la caixa enorme d’un regal el dia del seu aniversari.

 

[...]

 

Per on van entrar al país?, demano àvid de detalls per reconstruir l'escenari de la manera més aproximada possible.

Pel port d'Envalira, com feien la majoria dels viatgers. Van abandonar l'hostal Soulé de l'Ospitalet sense fer cas del consell de l'amo que els oferia els serveis imprescindibles d'un guia; en canvi van acceptar de bon grat una ampolla de vi del Rosselló i una carta de recomanació, tan inevitable com innecessària, per a l'hostaler Miquel Calones d'Andorra la Vella. Duien l'ànima torbada per la perspectiva d'arribar per fi a la remota República d'Andorra.

 

[...]

 

La Maria mou el cap complaguda. Les paraules li brollen dels llavis amb la suavitat d’una font. 

Abans d’arribar, però, es van perdre. No en un bosc, sinó enmig de les solituds de la frontera invisible del Pas de la Casa. 

Morts de gana, amb els rostres cremats pel sol i la intempèrie, quan els començava a flaquejar la seva flegma britànica, van veure el pastor andorrà dels ulls blaus. Ballantine es va apropar i li va demanar en francès si els voldria ajudar a trobar el camí. El pastor, que amb la vara i la samarra de pell de xai semblava un profeta de l’Antic Testament, els va guiar fins a deixar-los a dalt del port d’Envalira, des d’on van poder contemplar totes les muntanyes del món. 

Estovats per la bellesa del paisatge, van voler gratificar-lo per les molèsties que s’havia pres i li van oferir un grapat de monedes. 

Monedes? Per què em doneu diners?, va dir el pastor. 

I si en veure’ls arribar no havia mostrat gens d’estranyesa, ara sí que va fer cara d’una sorpresa infinita. 

Després de molts mesos, i mentre passava en net les notes del viatge a Andorra al seu apartament del carrer Heathbank Road a Birkerhead, la petita ciutat a prop de Liverpool, Ballantine se sentia encara avergonyit pel record d’aquell dia i no s’explicava com havia pogut ser tan groller. 

Tinc bastit un reialme 

per entremig dels prats 

amb dos companys fidels: 

les roques i el meu vent. 

Són propicis al joc 

i tenen els poders 

de les fades expertes. 

De cop, 

sorgeixen com castells 

i jo puc ser princesa. 

Més quan pel meu desig 

s’esdevenen vaixells, 

jo navego ullpresa 

per l’Arieja engrandit 

i, en arribar al meu mar, 

l’atles no em sorprèn, 

puc llegir-hi «Estany Negre»! 

Més tard, recullo la vela...

Corono el port d’Envalira, el més alt del Pirineu per on passa una carretera general, situat a 2.408 metres d’altitud. Al cap del port, on acaba el vessant mediterrani del Principat d’Andorra i comença el vessant atlàntic, planeja una boira viatgera que dificulta la visió. Malgrat tot, m’atanso al monument —unes planxes de bronze, de l’escultora Eve Ariza— alçat aquí l’any 1999 en homenatge «...als primers homes que van fer possible l’obertura del port d’Envalira». Un petit plafó m’informa que «la relació de l’espectador amb l’obra esdevé activa quan pot travessar-la, amagar-s’hi o protegir-se». I ho faig: la travesso, m’hi amago i m’hi protegeixo. L’artífex de l’obertura a l’hivern d’aquest port —durant molts anys el més alt d’Europa que es mantenia obert tot l’hivern— va ser l’Andreu Claret i Casadessús (1908-2005), el conegut Home de les Neus. Fill de Súria, pare dels prestigiosos músics Lluís i Gerard Claret, i d’Andreu Claret, que ha estat director de l’Institut Europeu de la Mediterrània i delegat de l’Agència EFE a l’Àfrica subsahariana i a Panamà, entre altres responsabilitats, va viure exiliat a Andorra després de la Guerra Civil. Claret pare va participar en la fundació d’ERC, va ser amic personal de Lluís Companys, va col·laborar amb Pau Casals i va ajudar Pompeu Fabra. L’any 1962, la gran nevada del mes de desembre a Barcelona va obligar l’alcalde Porcioles a demanar la seva col·laboració, la qual cosa va comportar que li hagués de ser atorgada una autorització especial, atès que Claret tenia prohibida l’entrada a Espanya per la seva posició antifranquista. 

Respiro a fons, mentre anoto que aquest és un dels ports de grans etapes ciclistes, etapes del Tour, de la Vuelta i de la Volta.

Vam coronar el port d’Envalira a quarts d’onze del matí. Des d’allà dalt, s’albiraven els cims de tots els Pirineus, un oceà petrificat, un onatge que pintava d’escuma blanca les crestes de les interminables carenes. 

El Cisco va deixar anar per primer cop la regna de la mula, es va eixugar la suor amb la màniga de la camisa i va allargar el braç en direcció al migdia, mentre pronunciava la paraula màgica: Andorra. 

Davant nostre s’estenia una vall ampla solcada per torrents d’aigües escumejants que baixaven de tots els cims. A la frontera d’uns boscos impenetrables, s’hi veia un poble amb una església trista, petita com l’estable de Betlem, exposada a la fúria dels torrents. Disseminades per aquelles solituds, hi pasturaven algunes cases de fàbrica tosca, pedra grisa i teulades de pissarra, la humilitat de les quals contrastava amb la grandiositat i la bellesa del paisatge. Per un instant, durant un segon màgic, es va produir la unió completa, el maridatge perfecte entre allò que havia imaginat i la realitat que tenia als meus peus. 

No vaig poder contenir les llàgrimes. 

El guia va treure del sarró un tros de pa morè i un tall de cansalada i es va posar a esmorzar, mentre el Keeper seguia amb atenció, o hauria de dir que amb devoció, tots els seus moviments. 

A tu, Anne, se’t veia esgotada. Els cabells vermells se t’escapaven rebels per sota del barret de palla i el pit se t’inflava amb moviments ràpids buscant aire pur. Les botes de muntanya et feien uns peus ridículament grans i et vas estirar sobre la gespa amb els braços i les cames oberts en aspa, com si volguessis ocupar tot aquell espai infinit i convertir-te tu mateixa en muntanya. 

Jo, en canvi, era massa feliç per quedar-me quieta.