Museu Etnogràfic de Cal Cristo

I si la Mosquera és el segon nucli d’Encamp, el Tremat és el tercer. Després d’haver vist la groga i imponent cal Picart, una casa important durant el segle XVIII, propietària de fargues, vaig a visitar Cal Cristo amb l’impagable guiatge del Robert Lizarte, un home apassionat de la cultura i d’Encamp, a qui vaig conèixer en aquesta mateixa casa fa gairebé quinze anys. Cal Cristo és l’exemple de casa humil andorrana del segle xix i primera meitat del segle XX, la família de la qual va emigrar a França... 

—Les filles de la casa eren molt guapes i els xicots les venien a rondar. El seu pare, però, era un home que no estava per gaires brocs i va comprar una escopeta amb cartutxos de sal per mantenir la tropa d’assaltants a ratlla —em diu el Robert. 

—I quan se’n van? 

—La tropa? 

—Ha, ha, ha... No, els de la casa. 

—Als anys quaranta. El darrer calendari de la casa és de l’any 1947. Una de les germanes va establir-se a Besiers i, l’altra, a Perpinyà. 

—I quan es converteix en museu, cal Cristo? 

—L’any 1995 la compra el Comú i l’any 1999 obre com a museu. 

La casa, amb el mobiliari i les eines i els objectes del moment, és plena de secrets. A baix, a peu pla, la porta del celler es tancava amb cinc claus. 

—Què hi devien guardar en una casa pobra com aquesta!? 

—Es tancaven totes les estances on hi havia menjar i diners —em diu el Robert. 

—Evident... 

A dalt, a la sala, hi ha el foc encès... 

—L’encenem sovint... A l’hivern, en les visites nocturnes, els visitants hi torren el pa, s’hi fan la torrada. 

I a l’habitació dels amos hi ha el calaixet secret, dissimulat dins de l’armari, on guardaven els quatre cèntims que tenien.

Dilluns de bon matí, encara a hora fosca, anaren arribant a la casa del Mas els tonedors, que passaven dels trenta perquè hi havia molts caps de bestiar per tondre. Els rabadans es van posar de seguida a lligar les potes dels anyells, que sempre eren els primers. De seguida, els llauradors, que eren els esquiladors més joves i menys experimentats de la colla, esquilaven l’esquena dels animals, que era la part més fàcil; tant, que de vegades ho intentava, fins i tot, Valentí. A continuació, els esquiladors dits darrers, que eren els més grans i els més hàbils amb les tisores, tonien les parts més delicades, que eren les potes i el ventre dels anyells. Els uns i els altres feien brunzir les tisores esmolades amb destresa i la llana dels animals s’escampava sobre els prats verds com una nevada tardana. 

Finalment, els rabadans recollien la llana de cada animal, l’amuntegaven tan bé com podien i en feien un velló, més o menys gran segons la llana de cada xai. Aquells homes treballaven sense descans, sovint cantant i sempre fent broma, fins que els rabadans enllestien l’últim velló del matí. Aleshores tots anaven a esmorzar i comentaven les novetats del dia, les defuncions i els naixements d’aquell any o alguna història escabrosa sobre banyes i marits enganyats, que corria de boca en boca per les cases i els masos de les Valls. 

Així que acabaven d’esmorzar, més o menys contents segons la prodigalitat del cap de casa, els tonedors tornaven al tall amb les ovelles i, malgrat que les tisores no paraven de brunzir en tot el dia, sovint no acabaven la feina fins a la nit. En fosquejar, els vellons reposaven sobre els prats humits com carcasses immòbils d’animals. Aleshores, el cap de la colla o el més gran dels rabadans, si es posaven d’acord, triaven el millor velló o el més ben ordit i en feien ofrena a la mestressa de la casa, que els esperava al pati o a l’era amb la taula parada per sopar amb bones menges, pa i vi en abundància. 

A l’horabaixa, quan els esquiladors havien acabat de tondre els anyells i les ovelles de Joan Antoni de cal Mas, el cap de colla va triar el velló més gran i més ben adobat de tots, un núvol de llana grisa que li va costar molt carregar-se als muscles, i entre els crits d’ànims dels altres homes, el va posar als peus de Maria de cal Pont, convençut que aquella dona prima, alta, seca, pàl·lida i vestida de negre, era la senyora del casal.