1
L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Encamp va ser començada a construir durant el segle IX. Al segle XII se li afegí el campanar, que, amb els seus 23 metres d’alçària, és el més alt dels romànics-llombards dels andorrans. Dividit en tres pisos, presenta finestres geminades als seus dos primers pisos; al tercer, les finestres passaren de ser dobles a senzilles durant el segle XVI per tal d’encabir- hi les campanes. Una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca corona la coberta del campanar. A l’interior hi ha la pila baptismal romànica i reixes forjades de ferro de les antigues fargues. Conserva el porxo més antic datat a tot Andorra, del segle XIV, orientat a migdia i aixoplugant el pòrtic d’entrada romànic del temple.
Al costat del porxo, hi ha el comunidor del segle XVI, l’únic dels andorrans que ha restat dempeus. Té quatre finestres i està ple de simbolisme a l’entorn del número quatre: els quatre evangelistes, els quatre punts cardinals, els quatre elements... Servia per conjurar les tempestats i fer consells del Comú. L’església s’engrandí al segle XVII, quan s’hi afegiren dues capelles laterals al mur nord. El 1988 es dugueren a terme les últimes reformes del temple, es descobriren les restes de l’absis romànic (enderrocat el 1924) i s’eixamplà la nau per fer un nou centre parroquial.
Al davant del temple podrem llegir un fragment de les memòries de Josep Sebastià Pons que narra les vivències que tingué en l’antiga fonda de la parròquia quan hi passà una nit pels volts de 1930; dos fragments de La pau dins la guerra, de Norbert Orobitg; el poema que Manuel Pal dedicà al temple i, finalment, un fragment de La santa, de Josep Franco.
