Santuari de Meritxell

Bell paratge de Meritxell.

Església d'un estil sense ambicions.

No guardeu el brill de l'or vell.

Teniu un cercle de runes i carbons.

Marques de foc, plaques de fum.

No es veu més aquella llum.

 

El foc ha cremat les tradicions,

una vella plora en un racó.

Uníson de cendres i oracions,

fent un místic prec en el Senyor.

Marques de foc, plaques de fum.

No es veu més aquella llum.

 

Recorda els aplecs de Meritxell.

Els esplais d'aquella jovenalla.

La germanor fugint el desgavell.

És l'afany del lucre que tenalla.

Marques de foc, plaques de fum.

No es veu més aquella llum.

 

I es varen sentir cants litúrgics,

i es feren plans cabalístics,

i no s'oïren precs místics,

ni lleus veredictes públics.

Marques de foc, plaques de fum.

No es veu més aquella llum.

 

Al davall el temps és plujós,

temps clucat ple de migranya,

sense el camí de muntanya.

Camí perdut que l'home ha fos.

Marques de foc, plaques de fum.

No es veu més aquella llum.

 

Venint dels cims la brisa diu:

"El meu aire neix dels horitzons;

estimo els pics, els vostres fons.

Heu d'avivar el caliu.

Marques de foc, plaques de fum.

De nou veureu aquella llum".

 

Llum, paisatge, cel i neu.

Aigua pura de la deu.

Mans de Reina i Mare 

teniu pel mortal; 

del Fill de Déu Pare 

“Soli” virginal. 

 

Els cors s’agermanen 

al vostre caliu; 

cims i valls aclamen 

l’amor d’aquest niu. 

 

Pelegrins hi venen, 

fervents i devots; 

com bons fills s’entenen... 

Sou Mare de tots...! 

 

Pel món, odi i guerra, 

ací, dolça pau; 

feu d’aquesta terra 

vostre ric Palau. 

 

Sota la bandera 

d’un més just anhel 

tinguem la fal·lera 

que el món sigui un cel...! 

 

Bella i clara Aurora, 

feu d’aquest cimal, 

dels pobles d’Andorra, 

la  “Casa Pairal”...!

 

I després, cap a Canillo. Oh, Canillo, primera parròquia del país en ordre protocol·lari. El gran maldecap de l’organització, objecte de llargues i delicades negociacions, que van estar a punt de fotre enlaire la visita, amb amenaces de boicot i fins i tot de sabotatge. D’entrada, des de Govern els havien convençut que l’antiquíssim privilegi de la parròquia quedaria reconegut i encara reforçat si acollia el darrer acte públic de la visita del copríncep en terra andorrana. Potser sí, van raonar els cònsols, potser sí, però sense quedar del tot convençuts. I digueu-nos, quin acte hauria de ser? És evident que la nostra parròquia no pot acollir un acte qualsevol. No valia que baixés del cotxe i digués, a peu de carretera, apa-siau, canillencs, canillenques, nosaltres toquem pirandó, i que us bombin, fins a la propera. No, havia de tenir un significat especial, un vernís simbòlic. Ah, mira, ja ho tenim. Volem, van dir, que pugi al santuari de Meritxell, que és l’ànima espiritual del país, el reservori de les seves tradicions ancestrals, l’expressió del pacte entre el passat i el present, la garantia de la unió entre les set parròquies, set, que formen el país des del temps de Carlemany i els moros o potser de més lluny i tot. De cap manera, impossible, els van dir. On s’ha vist, quina ocurrència. Sabeu que França és una república laica, laiquíssima, que el president, per norma general, no va a esglésies, ni a mesquites, ni a sinagogues, van objectar. Ep, és que Meritxell no és una església qualsevol. I Sarkozy no ve a Andorra en qualitat de president, sinó de copríncep, a veure si ho comencem a tenir clar, això. Què compta més, ser president o ser príncep? De president, perdonin, en pot ser qualsevol arroplegat. Ser príncep és tota una altra cosa, no s’hi arriba així com així. Donques això. I signa al costat d’un bisbe totes les lleis que s’aproven en aquest país, ves per on. Com que totes les objeccions eren contestades amb arguments que cada vegada tenien més calibre, al final van haver de claudicar. D’acord, l’acte final seria a Meritxell. No pas a dins de l’església, sinó al claustre. No es morirà per entrar a dins. No farem ni misses ni rosaris, no l’ensulfatarem amb encens ni li farem asperges ni res de tot això. I tindrem mossèn Ramon sota control. No: al claustre o passa de llarg i us feu fotre. Innegociable. Però si el claustre de Meritxell no és un claustre. És un espai tot estrany, un pati malgirbat, un decorat com de la guerra de les galàxies. Tan estrany com vulgueu. Allà o enlloc. I sobretot el bisbe lluny, que ni s’hi acosti. Van posar-hi una mica de morros, però al final totes les parts van arribar a un acord plausible, que no suposés la claudicació pública dels principis fonamentals.