Autor:
Iñaki Rubio i Manzano
Obra:
Escriure Andorra
, 2019
Pàgines:
212-213
Per on comencem? Com es pot explicar que hem esbrinat un munt de coses tret de la que havíem de descobrir? Aquestes són les qüestions que circulen en desordre pel caparró del Cisco quan ha de redactar l'informe sobre el cas del Pessebre de Canillo. El director del cos l'hi ha demanat amb urgència. Els cònsols estan neguitosos. Què collons ha passat amb sant Josep, hòstia, que no podem passar més hores sense trobar-lo —es veu que han dit.
Des del primer moment el Francesc Recasens Bonavista, el Cisco, ha maleït el dia en què va acceptar de canviar els torns amb el Boix, el Vidu, que li va demanar el favor per poder passar uns dies tranquils amb la filla i aquella mossa amiga seva. I des del moment en què han rebut l'avís que sant Josep havia desaparegut, ha sabut que allò li costaria part del seu magre prestigi dins del cos, i que es farien conyes a costa seva durant una colla de dies. Més encara si no el troben d'una fotuda vegada.
Recapitulem. Cada Nadal, el Comú de Canillo instal·la pels carrers del poble un pessebre de mida natural. En una plaça a prop del telecabina hi posen l'hostal i el mercat (amb parades de tota mena); resseguint el riu, pescadors, pastors i el caganer (arraconat al costat del camp de petanca). Aquí una euga i un pollí, allà un bou i un parell de vaques amb vedells, un tancat amb conills, un altre amb gallines. En un racó un porc fer que s'apropa al poble a furgar, com si baixés de la muntanya. Tot a escala 1:1. Una manera original de crear ambient nadalenc i de fer que els turistes i esquiadors passegin pel poble. Davant del Palau de Gel, els tres Reis d'Orient, amb els patges i els camells, són un reclam impressionant. Els animals de mida natural criden l'atenció, i els reis els han vestit amb peces lluents i de colors llampants. Carrer Major amunt, al costat del molí fariner, hi ha la figura d'un noiet amb posat entremaliat. La gràcia és que ell, com la resta de figures, va vestit amb roba tradicional, amb la seva faixa, la boina, calça curta i esclops. Més amunt, prop de l'església, un pastor descansa al costat de la font mentre el bestiar veu del cóm. Tot molt autèntic, i trasllada a qui passeja pel poble a una època antiga. En realitat no fa tant que a Andorra encara es vivia així, però tot ha canviat molt i molt de pressa. Però ara tant hi fa.
I el naixement, on para? Doncs l'escena central del pessebre l'han posat a l'entrada de la capella de la Santa Creu, aprofitant el porxo de l'esglesiola que hi ha a la sortida del poble. Hi ha uns pastors que ja hi han arribat a adorar el nen Jesús, que dorm al centre, en una menjadora que fa de bressol. Al seu costat la verge Maria, vestida amb túniques senzilles però molt elegants. I a l'altre costat hi hauria d'haver sant Josep. Però no hi és. Ha desaparegut. I la primera sospita és que algú l'ha robat. Al cap i a la fi, el primer any que van instal·lar el pessebre, uns brètols, per fer la gracieta, es van endur al nen Jesús quan tornaven de festa. Aleshores es van recol·locar les figures en llocs on hi havia càmeres de seguretat o se'n van afegir de noves. I des d'aleshores, oli en un llum, tu. Fins a aquest Nadal, que sant Josep ha volat com l'Esperit Sant i ara els ha quedat un pessebre postmodern, monoparental.