Autor:
Esteve Albert i Corp
Obra:
La vella Andorra vista per mossèn Cinto
, 1983
Pàgina:
132
Entre la bucòlica, inefable, pastoral i perfumada vall d’Incles, una de les més característiques de tot el Pirineu, i la regió del llac de Fontargent, que és també una pura meravella, hi ha el pla de Manegó, ben herbat i regat per moltes fonts, enclòs entre rebaixants flanquejats de tarteres i precipicis.
No gaire lluny de la pròpiament anomenada font de Manegó hi havia enterrat un peçó d’or. Per escrits antics i testamentaries de Barcelona hom devia tenir-ne esment, i uns pics de fusta, uns senyals a les pedres i uns «seclonets» (petits recs) que aparegueren sobre el terreny feren pensar que algú anava localitzant-lo. Més endavant els pastors s’adonaren que hom hi havia fet un gros forat. Però el fet paorós es produí després. Quatre persones, dos homes i una dona de Canillo, amb un foraster, van anar a Manegó. Feren un quadre amb quatre ratlles a terra, i van ficar-s’hi. Encengueren un foc. Un va treure’s un llibre de la butxaca, i un altre va començar a escalfar una burxa de ferro. Aquell llibre duia les instruccions, i així l’un llegia i l’altre feia l’acció corresponent. Al llibre hom els encarregava que, sobretot, s’abstinguessin d’anomenar Déu i la Verge Maria, i que només fessin les invocacions que hi eren dictades.
Quan la burxa era roent, la treien del foc i feien uns signes, mentre deien unes invocacions. A la primera, el diable els va aparèixer al cap del pla, amb un cabàs, i tot dient: «Aquí el teniu, i no l’haureu!». Tornen a enroentir la burxa, a llegir el llibre i a fer els senyals, i el diable fa un primer pas o salt cap a ells, i, repetint les paraules, els mostrava el tresor dins el cabàs. Anaven repetint l’operació, i el diable anava acostant-se, sembla que a contracor, ja que a cada cop deia: «Aquí el teniu, i no l’haureu!».
Segurament, però, l’haurien hagut, i ja se’l veien seu; sinó que a l’hora de fer el darrer pas, quan ja eren a punt de ficar el diable dins el quadre, la dona es va espantar i exclamà: «Jesús! Reina Santíssima!».
Llavors es produí un tal terrabastall, que l’un va anar a parar a Sant Pere, i l’altre, a Sant Pau, per aquelles muntanyes, i no es van tornar a trobar plegats fins quatre dies més tard.
