Encengueren un foc amb branques de pi...
Autor:
Caterina Guerrero i Ubach
Obra:
Casa Margarit
, 1996
Pàgines:
146-147
Encengueren un foc amb branques de pi, aconseguiren fer una bona brasa, i allí cogueren les costelles i la botifarra. L’olor de la carn es barrejava amb la flaire balsàmica i el resultat fou excel·lent.
Després de dinar, refets, feien bromes sobre la pujada, en tindrien una de grossa per explicar. Realment aquell bosc era feréstec i de vegades massa cantellut.
A primera hora de la tarda, en prendre el cafè, el senyor síndic pregunta als de Canillo, que també hi havien pujat:
—No hi ha cap cotxe que vagi de Canillo cap a baix, cap Andorra?
—Potser sí que en trobarem un —contestà el senyor cònsol, l’Armany.
—Doncs baixarem a peu fins a Canillo, d’aquesta manera ens mirarem el terreny —continuà el senyor síndic.
El Jeep, el Pepito i d’altres d’Ordino s’acomiadaren i se’n tornaren per on havien pujat.
Els dos síndics i el cònsol de Canillo anaren muntanya avall, caminant. La baixada va ésser llarga. Era més segur, però, anar a peu.
A la fi besllumaren Canillo, a baix, sota els seus peus, abrigat per un rocall.
Com un ressò, de llurs cames els pujava fins al pit una mansuetud que els eixamplava els pulmons. Ja podien respirar tranquil·lament.
En contemplar Canillo de dalt estant del penyal, a la contraclaror del primer foscant, es veu un conjunt de pedra amb distintes llums —les de cada casa— i una mica esmortuïda, a un costat la lluentor del vell campanar romànic, que senyoreja per sobre les llosades, auster i alhora acollidor.
A l’altra banda del poble, passada la carretera, albiraren el Valira d’Orient, l’aigua borbolla cristal·lina i arrossega clarors primiceres dels llacs dels Pessons, on neix.
El voregen pollancres que s’alcen ardits, i esbullen la crinera al pas de l’oratjol, on alguna voladúria d’aucells aleteja i a voltes fa caure una pluja de volves blanques, dòcils, que es fonen a l’ombra dels arbres en el prat, al besllum.
