Eloise anava estudiant aquell home eixut...
Autor:
Francesc Viadiu Vendrell
Obra:
Entre el torb i la Gestapo
, 2000
Pàgines:
215-217
Eloise anava estudiant aquell home eixut, de tipus muntanyenc, pastor sens dubte, flac, arrugat, més ben dit, apergaminat, força brut. Feia de pudor de suor agra.
—Sou andorrà? —li va preguntar amb l’esperança d’entaular una conversa regular.
—No —respongué.
—Però, és Andorra aquí?
—No! —tornà a contestar amb la mateixa sequedat.
—Voldríeu dir-me on som, doncs?
—Què li diré jo, bona senyora, som al peu del Pic de Rulle i a prop de l’estany de Fontargent. Territori francès, encara —li respongué mirant-se-la fixament de cap a peus.
No hi havia manera de seguir la conversa. Aquell home sorrut i lacònic es limitava a contestar estrictament el que li preguntaven. Feia la sensació de malfiar-se. No obstant això, a Eloise no li semblà mala persona.
—Som molt lluny d’Andorra?
—Una horeta.
—Quin és el primer poble que trobarem?
—Hum! —féu l’home després de tornar-se a mirar Eloise i els dos canadencs, que continuaven dormint a tot gas.
—Què vol dir?
—Que no crec que arribeu a cap poble.
—Per què no? —féu Eloise, estranyada.
—El primer poble que hauríeu de trobar seguint per aquesta direcció seria Soldeu, però dubto que hi arribeu.
—Per què?
—Perquè hi ha molta neu i no passareu el Port de Fontargent.
—Que no el passa ningú, aquest port?
—Prou! Jo mateix l’he passat avui.
—Llavors, no comprenc per què no l’hem de passar nosaltres.
—Oh! És que jo sóc jo i vosaltres sou vosaltres.
—Escolteu, bon home, nosaltres som uns fugitius i ens cal arribar a Andorra.
—Sí, no cal que ho digueu: prou que es veu d’una hora lluny que sou uns fugitius.
—És que no ens podríeu acompanyar un tros fins a passar el més dolent?
—De cap manera —contestà decidit.
—I per què?
—Perquè encara que la meva pell sigui vella i arrugada li tinc molta estima.
—Però, quin perill hi teniu, si no ho sabria ningú?
—Això és el que creu vostè, però els alemanys ho saben tot.
—No podríeu, almenys, donar-nos algunes indicacions? No som pas gent dolenta.
—Ja m’ho penso que no sou gent dolenta. En el temps que correm, la gent dolenta no té cap necessitat d’escapar-se per les muntanyes. Mireu: seguiu aquest rierol fins que trobareu l’estany de Fontargent. A l’estany heu de deixar el rierol i avançar de cara al sud fins que trobareu el port de Fontargent, que dona a la Vall d’Incles. Al cap de mitja hora d’haver passat el llac ja sereu a Andorra. Heu de sortir en fer-se fosc per evitar la vigilància de les patrulles alemanyes.
—I digueu-me, bon home. Per què creieu que no hi arribarem?
—Perquè aneu mal equipats per al terreny que heu de passar, i no feu cara de conèixer la muntanya.
—Aquesta nit hem pujat de les Cabannes aquí —li contestà Eloise, coratjosa.
—Sí, però fins aquí a penes heu trobat neu. D’aquí cap amunt ja serà tota una altra cosa. En fi, potser m’equivoqui, si es gira el torb...
—Si es gira el torb, què?
—Si es gira el torb us trobaran rígids d’aquí a un parell de mesos quan el sol hagi fos la neu.
—No serà tant...
El jai va plegar els trastets, es va posar el mocador de fer farcells al braç i es va acomiadar d’Eloise amb un «bona sort» i va emprendre el camí avall.
