Ca l'Armany

La vida a Canillo se’m feia monòtona, desesperant. La manca de noves de França i dels meus familiars em destrossava els nervis. La cuina de la senyora «Angustias», amb el maneig incontrolat de sal, «pimienta» i «clavo», desfeia el meu aparell digestiu. Feia tres visites diàries. Una al correu francès, per si rebia noves i podia continuar sent útil. L’altra al correu espanyol, per si rebia res dels meus familiars, i la darrera a ca l’Armany, per escoltar les emissions de la BBC. Els dies passaven i de França no venia la represa de contacte esperada. D’Espanya, la meva família no donava senyals de vida, i per la BBC m’informava que els alemanys es desbordaven per les estepes de Rússia i que els submarins engegaven cada dia més tonatge a fons. Bona beguda per als meus nervis! 

Va començar el mes de desembre amb una ofensiva del torb, que udolava furiós nit i dia. La finestra de la meva cambra cruixia tota la nit amb la impressió que d’un moment a l’altre anava a cedir a les seves impetuoses manxades. L’insomni em feia les nits inacabables. De continuar a Canillo m’hauria posat malalt perquè la vida se m’hi feia impossible. Vaig escriure al «centre» informant-los que em traslladava a Andorra, a l’Hotel Mirador.