Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça està presidida per la Casa Guillemó en una banda i en l’altra per l’església de Sant Esteve i el monument dedicat al bisbe Joan Baptista Benlloch i Vivó, 55è copríncep de les Valls. En un dels laterals de la plaça hi havia la cafeteria "L’Isard", l’ambient de la qual, juntament amb el de la carretera que aleshores travessava la parròquia, és recreat en un poema de Miquel Martí i Pol que hi podem llegir. També hi llegirem un fragment d’Una excursió a Andorra, de Valentí Almirall, que descriu com era aquesta plaça el 1881, com també ho fa vint anys després Salvador Armet; un passatge de Casa Margarit, de Caterina Guerrero (Barcelona, 1841-1904), que dibuixa una Andorra encara molt rural; un de La pau dins la guerra, de Norbert Orobitg, que descriu el darrer afusellament a Andorra, un tal Gastó, produït el 18 d’octubre de 1943 i, finalment, un passatge de La neu adversa, d’Antoni Morell, que també es refereix a un altre afusellament més antic.
Autor:
Miquel Martí i Pol
Obra: Poesia completa [Miquel Martí i Pol] (Andorra (postals i altres poemes)) , 2013
Pàgines: 479-480
Obra: Poesia completa [Miquel Martí i Pol] (Andorra (postals i altres poemes)) , 2013
Pàgines: 479-480
Recordo Andorra amb cuixes de turistes.
El cafè a la placeta de l'església
—cafè l'Isard, em sembla que se'n deia.
Dessota els para-sols de coloraines
contemplàvem la lenta desfilada.
Tribus senceres, com en els grans èxodes,
passejaven la mandra apegalosa
d'havent dinat, enmig de les corrues
incessants d'automòbils que avançaven
a pas de processó i encara gràcies.
Eren els «venturosos» anys seixanta
i amb uns àrabs tranquils i candorosos
als del Mercat Comú els ponien totes.
Hi havia, és clar, cuixes de totes menes:
d'homes, de dones, poderoses, flàccides,
grasses, primes, senils i jovençanes;
però la majoria no passaven,
per dir-ho clarament, de mediocres.
Només de tant en tant, com en un somni,
dues cuixes esveltes, quasi sempre
servant un cos de rodonors bregoses,
ens permetien de pensar que encara
el món, ai las!, no anava a la catàstrofe,
com diu el gran Vicent en unes èglogues.
Tu sobretot blasmaves els francesos,
que portaven, a guisa d'uniforme,
samarreta a l'imperi, gorra blanca,
calces curtes, mitjons i sabatasses,
i escridassaven els menuts que sempre,
com els de tot arreu, marranejaven.
Parlàvem poc. Cadascú —ara ho penso—
devia defensar amb més o menys traça
el seu bocí particular de somni.
Tornàvem cap a casa a mitja tarda,
lentament, pels carrers silenciosos,
i ens deturàvem sempre davant l'àguila
que feia de reclam a Can Calones.
Algunes voltes (poques, massa poques)
en ser tots sols ens besàvem febrosos
i, gloriosament impúdics, fèiem
l'amor mig despullats i tot s'omplia
de claror, d'harmonia, d'esperança.
Autor:
Antoni Morell i Mora
Obra: Set lletanies de mort , 1981
Pàgines: 13-14
Obra: Set lletanies de mort , 1981
Pàgines: 13-14
1. Ell
El sol queia sobre el cap de la multitud com si fos una enorme, aclaparadora, boina vermella. A la plaça de la vila planava el silenci. Tothom apinyat, sense moure’s. Es feia irresistible la fortor dels cossos, suats i bruts, ocupant un espai mínim per fer possible al major nombre de persones la visió de l’espectacle. Les cases envoltaven i definien el mig cercle, gairebé totes repintades de blanc, trencada la seva fesomia pels barrots rectilinis dels balcons i de les eixides.
Tot el poble havia acudit a la convocatòria de les Oficines Judicials. L’Avís al públic deia: «A les dotze hores del migdia, es procedirà a la lectura de la sentència del Tribunal. Es convida i es recomana a tota la població que assisteixi a la cerimònia que tindrà lloc a la Plaça Major». A tots els Comuns, penjava, solitària, una còpia del ban.
De sobte, per un carreró que voltava l’església es sentí una remor. Aparegueren dos agents del servei de policia, al mig «ell», i darrera, els altres dos guardians de la justícia. A la porta de l’església, per a impedir la possible fugida del presoner, dos guàrdies més. «Ell» anava amb el cap cot, les mans, amb les manilJes, al davant, sobre el sotaventre afermats els peus amb dos grillons que tot just el deixaven caminar. Portava un gec negre, de vellut. Una boina suada li amagava els quatre cabells. Quan l’havien anat a cercar, el trobaren endormiscat i, per això, ara assajava de fregar-se els ulls a fi de netejar la mica de lleganyes que se li cargolaven a les parpelles. Havia passat una mala nit ja que havia menjat una truita de ceps —una concessió especial dels jutges— i un plat de ceba amanida que el feia rotar tot sovint i li enviava des de l’estómac una bilis agrosa. Havia passat la nit amunt i avall de la cel·la, s’endormiscà, ajagut a la palla. Així el trobaren els agents.
Els jutges arribaren de l’altre cantó de la plaça, per un carreró estret, paral·lel a aquell pel qual ell caminava. Eren gent de cara roja, amb petites venes blavoses que s’espargien pel costat de les orelles i del nas, les quals, quan respiraven, s’inflaven com si volguessin explotar per buidar el seu contingut. Un parlava gavatxa, els altres la llengua vernacla i, a gairebé tots, els penjava un caliquenyo cargolat que pudia malament. Gambeto i tricorni, corbata i sabates negres, camisa blanca, segons demanaven l’ús i el costum més exigents per a tots els actes oficials, fins i tot per a condemnar la gent a morir i per occir aquell que havia matat un germà, sang de la seva sang, tal com havia dit un dels jutges: «els dos fills de la mateixa santa mare».
La xusma obri un estret passadís perquè passessin els guardes de la llei, servadors d'una tradició sacrosanta amb gairebé set-cents anys al darrera. Llei que havia experimentat els canvis dels temps però que sempre havia conservat la seva absoluta eficàcia: la forca, la guillotina, el foc, el garrot, l’escopeta.
El capellà, molt digne, amb l’aparença d’un enorme aguilot negre, baixà les escales de l’església i es disposà a esperar el condemnat, potinejant el breviari i fregant-se les mans suades al roquet. La gent del poble, en veure’l, es tragué el capell en senyal de respecte. «Ell», mentre baixava la petita costa del carreró, dubtà uns segons, s’aturà breument i tot aixecant el cap, aguaità un instant, més enllà de les ones que produïa el sol sobre el cap dels espectadors. Pensà que el mar que havia vist, en diverses ocasions, era més bonic.
Autor:
Antoni Morell i Mora
Obra: La neu adversa , 1999
Pàgines: 87-88
Obra: La neu adversa , 1999
Pàgines: 87-88
L’Eugeni roman assegut en un bistrot arrecerat, a la plaça d’Andorra la Vella, al costat de la rectoria, emboirat també pels monòlegs de l’Alex.
Hi havia una generació de gent important. Estava lligat amb cordes, cadenes i altres lligadures, el pobre foll. Un dels batlles donà l’ordre, el poble s’apartà i l’escamot de policies, sis concretament, es prepararen a executar. De cop i volta, dos llançaren a terra els fusells i abandonaren la filera. Els altres llençaren tres trets precisos. Res més. Silenci, sanglots, i alguns escodrinyaven el cel que anunciava neu. Els dos que havien llençat el fusell, desertors, foren castigats de per vida.
Després, el capellà, fervorós i hàbil sacerdot, ens dirigí des del balcó de la rectoria, mentre la neu iniciava una lenta caiguda, una plàtica, per tal de persuadir-nos a ben obrar, i a fugir del pecat. Després, sempre després, recolliren el fill de la Gertrudis. Semblava un sudari disfressat de neu, i se l’emportaren a soterrar-lo, o a llençar-lo a la fossa comuna? Era ja, gairebé el capvespre. En processó, presidits pel Santo Cristo ens traslladàrem a l’Església, tot just al costat, per resar per a la bona acollida de l’afusellat. Havia mort, instants abans, m’explicà el pare.
Autor:
Norbert Orobitg i Carné
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgina: 229
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgina: 229
Un sol home al país estava rabiós. Si hagués gosat, hauria fet disparar damunt de la multitud endiumenjada i decidida. L’home era el veguer francès, el representant de la França de Vichy, el representant dels col·laboracionistes d’Alemanya. El veguer veia en l’aplec dels ciutadans andorrans, la censura enèrgica al seu comès de petit autòcrata. El pobre veguer havia oblidat que França fou el bressol de la ciutadania i dels Drets de l’Home. En aquell moment, ell feia de defensor del Capets i dels senyors feudals, essent en realitat el lacai de la raça de senyors que tenia ocupat el seu país. Des de la tribuna de la Vegueria, veia passar gent i més gent, sense parar, que anaven en direcció a la plaça del Príncep Benlloch. La gent que passava parlava alt, més alt encara en passar per davant de la tribuna on estava la figura del veguer. Parlaven alt, per fer-li saber que allí els amos eren ells, els andorrans i que ell no era altra cosa que un pobre rodoladís, l’home d’un determinat moment de la vida de la Vall, que passaria, deixant simplement el record desagradable de la seva gestió, mentre que Andorra quedaria entre els plecs del Pirineu, forjant el Destí de poble i de Nació.
Marxava ferma i decidida vers la plaça. En arribar-hi, un picar de mans espontani ressonà com una canonada de victòria. I aquells homes, ungits en el sagrat ministeri de la defensa de la voluntat popular, prengueren seient en els cotxes que els traslladarien a la Seu, i saludaven amb naturalitat, com si anessin a resoldre un conflicte de pasturatges, acomiadant-se de la gent que els feia adéu, adéu...
Autor:
Salvador Armet i Ricart
Obra: Monografia de les valls d'Andorra (Del Segre a l'Ariège a través d'Andorra) , 1906
Pàgines: 21-22
Obra: Monografia de les valls d'Andorra (Del Segre a l'Ariège a través d'Andorra) , 1906
Pàgines: 21-22
La capital andorrana no presenta pas gran aspecte: té l’aire d’una d’eixes poblacions muntanyenques d’importància relativa, i és rònega, trista, sense cap animació, de carrers desiguals, amb cases negres, i compta amb escassíssims recursos. Al passar pels seus carrers, gairebé solitaris, un se creu transportat a una època molt llunyana, en plena Edat Mitja.
La plaça, emperò, és espaiosa i bonica, la mellor de la Vall. Les cases són grans, enlletgint-les el veïnatge de la carnisseria i de la presó, rònegues i brutes edificacions. És remarcable i típica la casa dita d’en Guillemó, que ocupa tot un costat de la plaça i té el tipo de rica masia, de venerable casa pairal catalana amb severa fatxada i grandiosa galeria al costat; palau de pagès, en una paraula. En la plaça es troba també el comerç d’en Rossell (a cal Cintet), el qual, amb tot i no ésser gran cosa, és el mellor basar de les Valls. La magnífica casa que ocupa pertanyia a l’antiga família Areny i va ésser en altre temps residència dels jesuïtes. També s’hi troba l’única farmàcia del país, no mal proveïda.
Al mig de la vila, assentada en una gran penya i dominant a vol d’aucell la vall del riu, com presidint-la, se troba la històrica Casa de la Vall, palau, com si diguéssim, o casa senyorial del Govern d’Andorra, on se reuneix el Consell i on els batlles o jutges episcopal i francès tenen llur tribunal. Allí es guarden els documents oficials de totes les parròquies o municipis.
Autor:
Caterina Guerrero i Ubach
Obra: Casa Margarit , 1996
Pàgines: 33-34
Obra: Casa Margarit , 1996
Pàgines: 33-34
Al mestre, anys més tard el varen traslladar a l’escola d’Escaldes-Engordany. Abans d’anar-se’n va fer una visita a casa del Josep i mantingué una conversa amb la família. Els digué que el seu noi «apenetrava molt» (sic), que tenia bon cap i que se’l volia emportar amb ell. La proposta els agradà, de manera que li varen buscar dispesa a cal Biscariet, a Andorra la Vella. També va baixar amb ell el Cremat d’Anyós, el seu gran amic de la infància.
Algun cap de setmana pujava a Sornàs, pocs, els altres els passava amb la família dispesera, els diumenges el Biscariet li ensenyava a parar paranys per agafar fagines.
En aquell temps, una de les coses que més cridava l’atenció del Josep era «el cabrer» d’Andorra la Vella. Era un home de cal Rosselló de la Comella.
A la planta baixa dels habitacles del barri antic i de la plaça (on ara hi ha comerços), a les «cases de baixa mà» (sic), hi havia un corral on tothom tenia una cabra per la llet i un ruquet per a la feina.
Al matí, quan el Josep se n’anava cap a estudi, sovint coincidia amb el cabrer, que passava pel carrer tocant la corneta. Els veïns engegaven les cabres a fora, ell les recollia i les duia a pasturar.
Un dia les portava a l’aubac, i un altre dia a la solana del terme. Cap al tard tornava amb el ramat al poble i cadascú recollia la seva cabra. Per aquest servei li pagaven uns diners.
El procediment era més pràctic i més barat que mantenir una vaca. Aquest cas curiós s’esdevenia cap a l’any 1922.
D’Andorra a Escaldes no hi havia carretera, la comunicació es feia pel «camí vell», situat a l’obaga d’Andorra, per tant a l’altra banda del riu Valira i del centre habitat. Varen haver de construir un pont per travessar-lo; el pont anava a Andorra a l’alçada del Fener —nucli urbà desaparegut a causa d’un terratrèmol, el 16 d’abril de 1865.
Un oncle del Josep —germà del seu pare— era l’encarregat de vigilar el pont. Calia amortitzar les despeses de la construcció. Per gaudir d’aquest pas s’havien de pagar deu cèntims per persona i un ral per animal.
Al seu nebot, naturalment, no li cobrava i el Josep tampoc deixava que pagués el Cremat, el feia passar quan el vigilant feia el distret.
—Noi, aquestes sortides no me les facis —li deia l’oncle, en adonar-se’n.
Els joves reien i feien la seva.
El Josep anà a estudi fins als setze anys.
Autor:
Norbert Orobitg i Carné
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgines: 163-164
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgines: 163-164
L’afusellament fou organitzat amb tots els detalls. A la plaça hi havia un soroll de veus característic de les concentracions populars en els grans esdeveniments. Àdhuc es veien alguns periodistes estrangers. Els balcons estaven plens de gent. Quan més soroll feien els concentrats a la plaça, començaren a baixar pel carrer estret que menava a la Casa de la Vall els primers Consellers, vestits amb les capes i els barrets de cerimonial, seguits dels dos Síndics, més mudats, amb el bicorni i les capes. A continuació, els dos veguers, els Jutges, el secretari de la Vall i el condemnat, voltat per la policia, armada de mosquetó i tancant el seguici, l’agutzil, un personatge petit i gras, vermell de cara, com un masover de les novel·les de Dumas.
El silenci es féu absolut, en tota la plaça. Tots els nous vinguts es situaren al bell mig de la mateixa. Llavors el notari francès, que era ensems el secretari de la Vegueria Francesa, un subjecte elegant, molt francès, llegí la sentència. A la plaça, hom sentia la respiració.
En acabar-se la lectura, succeí quelcom inesperat: les campanes començaren a tocar a morts i de l’església sortiren banderes i el clergat, cantant les absoltes. A en Josep li rodà el cap i sentí que es marejava.
El condemnat estava blanc com un sudari. En Josep, dissimuladament es féu enrere, repenjant-se a la paret dels correus espanyols. La gent començà a circular per situar-se millor. Per davant d’en Josep i d’en Lluís passaren lentament els Consellers i tot el seguici.
—Jo no baixaré fins al cementiri. Si tu vols anar-hi, ja m’ho explicaràs. Ens trobarem al Bar del Calones.
En Lluís no treia els ulls de la cara del condemnat. En Lluís féu un signe afirmatiu al Josep i es posà en marxa, com molta gent, en direcció al cementiri, on tenia de representar-se la darrera escena d’aquell drama.
Altres indrets de Andorra la Vella:
Indrets