Sarkozy va decidir que ja s’havia esperat prou
Autor:
Albert Villaró i Boix
Obra:
L'escala del dolor
, 2012
Pàgina:
244
Sarkozy va decidir que ja s’havia esperat prou, i va avançar cap al passadís, sense himnes ni fanfàrries. La síndica general i el cap de govern, desprevinguts, van haver de fer una bona corredissa per no quedar enrere. En veure’ls entrar, alguns es van mig aixecar, i molts d’altres, la majoria, es van quedar asseguts, ves si m’he d’alçar, jo. Una onada de vergonya va planar sobre la platea. Per sort, els músics que acompanyaven la Bruni van saber reaccionar bé i van començar a tocar així que el cul coprincipesc va acomodar-se a la butaca. Ella es va esperar un parell de minuts abans de sortir a l’escenari, vestida amb texans de pota d’elefant i una camisa blanca escotada, amb brodats a les mànigues. La van rebre amb una gran ovació, Bon-soir, l’Andorre, merci beaucoup, je suis très contente d’être ici. Va seure al tamboret de bar que hi havia al mig de l’escenari, va agafar una guitarra acústica i va començar a cantar un blues lent, en anglès. La maternitat li havia canviat la veu, la tenia més plena, amb més cos, embolicada amb una capa de vellut. Continuava tenint aquella calidesa carregada de sensualitat, com la d’una Jane Birkin més madura, encara més pertorbadora, i aconseguia mantenir un equilibri gairebé impossible entre innocència i provocació. Grans èxits. Des de la cabina, com que no teníem feina, ens vam entretenir a potinejar amb el zoom de la càmera fixa que enfocava l’escenari. Si la coprincesa s’hagués descordat un botó més de la camisa hauríem tingut unes vistes prou interessants. El coronel Roussel s’estava immòbil en un raconet.
