Casa Guillemó

Andorra la Vella (Andorra)

Torna a la llista

Aquest casalici presideix la plaça Major (avui plaça del Príncep Benlloch), que ha estat escenari d’alguns episodis crucials de la història andorrana. El llinatge dels Guillemó arrenca documentalment dels primers anys del segle X. Al segle XVII s’interrompé la línia successòria masculina a favor de la pubilla Joana-Agnès Guillemó, que es casà amb Joan Torres, des de l’aleshores àlies Guillemó. L’any 1821, l’heretatge passà novament a una altra pubilla Guillemona, Maria Torres Areny, mullerada amb Francesc Duran Maestre.

En les nobles estances de la casa, durant el mandat de Francesc Duran Torres, fill de l’anterior, com a síndic general, hi residí com a refugiat, durant les guerres carlines, el doctor Josep Caixal i Estradé (1853-1879), bisbe de la Seu i copríncep de les Valls. Un altre hoste il·lustre que honorà la noble mansió fou Jacint Verdaguer, que hi passà uns dies de l’estiu de 1883 fent caminades per Andorra. Una làpida de marbre a la façana recorda l’efemèride. Una altra pubilla, Antònia Duran, es casà amb Bartomeu Rebés Arís, hisendat de Montellà i banquer, pares de Bartomeu Rebés Duran. Aquest es casà amb Neus d’Areny Plandolit, i morí el 1997 després d'haver estat un mecenes de la cultura andorrana, amb la fundació el 1967 d’Editorial Andorra, entre altres iniciatives.

Hi podem llegir textos d’Esteve Albert, que ens ajudaran a recuperar escenes d’aquells dies; un fragment de La pau dins la guerra que detalla les cases de la plaça i qui hi vivia; un de La neu adversa, d’Antoni Morell, que narra com era l’arribada del bisbe de visita i, finalment, un passatge de l’Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga, que hi recrea el pas de Verdaguer pel casal.

Autor: Esteve Albert i Corp
Obra: Els síndics Duran. Nadala 1989. , 1989
Pàgines: 11-12

I al cap de pocs anys començaren els disturbis que empitjorarien cada vegada més, fos per anar a galejar, fos per anar a coaccionar les deliberacions del Consell General en el moment més inesperat. Davant de Cal Guillemó compareixien escamots d'homes armats, procedents de La Massana, d'Escaldes, d'Encamp, d'Ordino i fins de Canillo, i els Duran de Can Guillemó sentien plors dins de casa, altre cop, de les noies de servei o de les pròpies filles.

-Ja hi tornem a ser!, exclamava esverada l'esposa, i la minyona corria a barrar la porta del carrer.

El senyor Duran s'acostava als vidres i lamentava en veu baixa: -No acabarem mai!- mentre es quedava observant i manava a les dones que no treiessin el cap ni sortissin per res de la casa.

De situacions d'aquestes, a la plaça d'Andorra, en els anys que els Duran foren caps de casa de Can Guillemó, se n'hi produïren moltíssimes, situacions confuses, que més d'un cop es convertien en cridòries de visques i moris i acabaven, d'altres, amb corredisses i fins a trets; ja que més d'una volta, hi hagué algún mort i alguns ferits a la plaça.

No se sap que mai els Duran s'haguessin afegit a cap grup d'exaltats. Mai no sortiren amb l'arma a l'espatlla, i menys a plec de braç.

Els Duran varen aconsellar sempre la negociació, l'entesa entre les famílies rivals, de no fer el joc als interessos dels forasters, de cercar l'equilibri de poder i d'intervenció mínima de la Mitra i del Govern Francès; però, això sí, la mínima, perquè el que calia era preservar la neutralitat i la independència d’Andorra. Així consta en tots els documents que ells varen signar.

Era la bona política de l'andorranitat ben entesa, que salva les Valls de veure's incorporades a Espanya (ja que els governs dels dos Estats veïns s'ho proposaren més d'una vegada); també la d'evitar que els andorrans, entre ells, comencessin a matar-se de valent.

Autor: Esteve Albert i Corp
Obra: La vella Andorra vista per mossèn Cinto , 1983
Pàgines: 86-87

Aquesta família, coneguda per l’antic cognom Guillemó, ha presidit tostemps, des de la seva casa senyorial que encapçala la Plaça, la vida social i, en gran part, la política de les Valls d’Andorra. Ja en documents del segle XV destaquen com a grans terratinents, i llur arbre genealògic ens mostra un vast embrancament que dona reiteradament síndics i clergues i que manté una tradició de senyoria i un ascendent que encara perduren.

A les antigues propietats dels Guillemó hom ha bastit gairebé la meitat de la moderna Andorra, o sia totes les cases que per cada banda de carretera van des de la Plaça fins al pont del Valira i més enllà, i encara les de l’antic camí ral fins a la capella de Sant Andreu, darrerament restaurada. El nom Guillemó roman aferrat a la diversa i curiosa toponímia d’aquests paratges (pastorer de Guillemó, closes de Guillemó, llacuna de Guillemó, prada de Guillemó, etc.).

A la Plaça andorrana, per bé que a les plantes baixes avui tot són comerços, alçant els ulls remarquem la pàtina dels vells temps damunt les façanes de les cases millors del país, les mateixes que hi trobà el nostre poeta. Els balcons de ferro de cal Rossell i de cal Molines ressalten a la banda de ponent, i a la de llevant la rectoria manté les línies avials.

No fa gaires anys que al costat de la rectoria hi havia la carnisseria del Comú i la presó. El cep era una argolla i un tros de cadena de ferro encastats a la paret, on lligaven els lladres i els delinqüents menors. Els criminals no anaven a parar al cep, sinó al garrot vil, que encara avui hom mostra a la Casa de les Valls.

Autor: Antoni Morell i Mora
Obra: La neu adversa , 1999
Pàgina: 49

Però també era important quan monsenyor visitava per primera vegada aquestes Valls. Mira, Eugeni, era com un ampli i majestuós fresc. Arribava el bisbe, i ja hi havia dos criats amb armes a les mans i dues lliures de pólvora al llindar de la frontera. I, aleshores, arribaven tots els prohoms, o els qui s’ho creien: síndics, els homes —no les dones, perquè aleshores les dones només servíem per ser mares i transmetre la vida— del Comú, i els batlles, i els convidats que donaven al bisbe breu i correcta benvinguda.

Ell, el bisbe, anava damunt d’un cavall, Eugeni, i et dic cavall perquè a Andorra només teníem mules i matxos i, per tant, vol dir que era un personatge molt important. I això d’anar damunt d’un cavall donava presència, poder i altivesa. Quina festa, Eugeni, si ho haguessis pogut veure! Els criats romanien apartats, a bona distància, amb les armes a les mans, a punt. De cop i volta —el bisbe a cavall—, feien seguides tres descàrregues, la primera amb l’escopeta, i les dues darreres amb la pistola. Sempre hi havia algú, prèviament nomenat, que els indicava com ho havien de fer tots, autoritats i poble.

Ja sé, Eugeni, t’ho vaig explicar des que eres un marrec, que a totes les cases del país hi ha d’haver una escopeta, per allò del sometent, per quan passa una desgràcia i tots havien de sortir al carrer per protegir o protegir-nos. Ara també és el mateix. Tu tens escopeta a casa, Eugeni? Però amaga-la, que els nens no la toquin.

Autor: Joan Peruga i Guerrero
Obra: Últim estiu a Ordino , 1998
Pàgines: 147-148

Veure l’escudeller de la cuina curull de xocolateres d’aram i molinets de fusta em deixava l’ànim ben moix. L’aroma de xocolata anava sempre associada als comiats o al tragí dels viatges. Mossèn Cinto ens havia precedit. Durant la seva estada a la capital va ser hoste del senyor Francesc Duran «Guillemó», que feia de síndic de les valls. A cal Guillemó, el mossèn havia passat l’última nit al país esborrallant fulls de paper a la claror esmorteïda d’una llumenera d’oli. Des de la finestra de la seva cambra va poder veure el camí d’Engolasters, una cinta de plata abandonada enmig de la foscúria del bosc, el campanar airós de l’església de Sant Miquel i la muntanya de Prat Primer, coronada per la lluna blanca i gèlida, encerclada per un rodal daurat que anunciava un canvi de temps. Sobre el marbre de la tauleta, al poeta li va quedar oblidat un d’aquells papers escrits durant la llarga nit de vetlla, arborada per la febre creativa. L’endemà, el va trobar la Toneta, la filla petita del síndic, que se’l va guardar zelosament, com si ja sabés que aquell seria un dels millors tresors que mai podria descobrir a la seva vida.

La nit que nosaltres vam dormir a Andorra la Vella va ser tan rufolosa com havia presagiat el rodal e la lluna. A mitja tarda, el cel va començar a embromar-se i els núvols van baixar fins a mitja muntanya. [...] La Toneta va trucar a la porta de la meva cambra i em va ensenyar el paper que havia trobat. Els versos de mossèn Cinto, gargotejats amb lletra nerviosa sobre el paper, em van quedar gravats per sempre més i van pintar de blanc les muntanyes de la meva memòria:

No us tornaré pas a veure,
boscúries andorranes,
rius de Fontalba, estanys de Fontargent;
ni us dic, ai!, a reveure,
mes serres catalanes,
que veig fugir, fugir cap a Occident.

Altres indrets de Andorra la Vella:

Cerca per...

Casa Guillemó

Andorra la Vella (Andorra)

I al cap de pocs anys començaren els disturbis... (Esteve Albert i Corp)

Aquesta família, coneguda per l'antic cognom Guillemó,... (Esteve Albert i Corp)

Però també era important quan monsenyor visitava per primera vegada aquestes Valls (Antoni Morell i Mora)

Veure l’escudeller de la cuina curull de xocolateres d’aram i molinets de fusta (Joan Peruga i Guerrero)